Ballar sense miralls

PolitòlogaLondiwe Khoza és una jove ballarina sud-africana que ha tingut el privilegi de treballar durant un any amb el coreògraf israelià Ohad Naharin gràcies a la fundació filantròpica de Rolex. Khoza provenia d’una escola de ballet clàssic que, segons Naharin, no li havia permès desenvolupar tot el seu talent. Per això la va convidar a participar a la secció jove de la companyia Batsheva que ell ara dirigeix i que l’any 1964 havia fundat la mítica coreògrafa Martha Graham.

La filosofia de Naharin és molt simple: els ballarins han d’aprendre a treballar sense miralls. Només així seran capaços de connectar amb l’essència del seu cos i podran activar la força de la imaginació. En dansa, la potència de la forma no ve tant de mirar-se al mirall per corregir-se segons les normes establertes, sinó d’escoltar el cos, observar la distància entre les seves diferents parts i prendre consciència de la pròpia situació a l’espai i de la relació amb els altres. Ballar sense miralls permet potenciar el propi talent sense renunciar a la creativitat més espontània. Naharin parla d’un moviment que cura perquè permet sublimar els fantasmes, les ferides i les pors, i fa aflorar una dansa més autèntica, més animal i més sofisticada alhora. Aquesta filosofia, que és vàlida per a tot procés creatiu, no aspira a la perfecció sinó a una bellesa que, sorgida de la pròpia identitat, aspira a parlar al món.

De connectar amb el propi cos com a camí per comunicar-se amb els altres també en parlava William Kentridge al mateix programa. L’artista sud-africà reivindica la creativitat sense intermediaris, el vincle directe entre la mà i el pensament. Per aquesta raó, fins i tot l’artista universal més multidisciplinari és reticent a l’ús abusiu de la tecnologia en el procés de creació. El seu art és el resultat de la relació entre el que veu, el que sent i el que escolta. Per això no planifica ni busca controlar la seva tasca creadora. Perquè mai hi ha creativitat directa. L’art, ja sigui la música, la pintura, la dansa o l’escriptura, és sempre el resultat d’un camí llarg, ple de dubtes, renúncies, camins inesperats, casualitats, i molts errors. Precisament per reivindicar el dret a equivocar-se, Kentridge ha creat a Johannesburg el Centre per a la Idea Menys Bona, un espai on artistes de diferents disciplines poden posar en pràctica les seves idees, perdre el temps i experimentar, conscients que l’art acostuma a sorgir dels marges i de les idees descartades. El Centre els obre les portes a crear sense la pressió de les pròpies expectatives i les dels altres. Els permet crear lliurement, sense miralls.

Artistes apassionats i compromesos, Naharin i Kentridge provenen tots dos de països que han passat per experiències radicals de vida i de mort. Potser per això la seva obra és humil i poderosa alhora, i troba en l’essència d’un mateix i en l’empatia amb l’altre la seva principal raó de ser. El seu és un missatge de llibertat que ens interpel·la a tots.