El poder judicial i els sumaris de la corrupció

És públic i notori que la justícia espanyola té molts dèficits acumulats però, afortunadament, la corrupció generalitzada no n'és un. Això no vol dir que, com en tot col·lectiu professional, no hi hagi alguna poma podrida. Es tracta, tanmateix, de l'excepció a la regla general. Dissortadament no podem dir el mateix del món polític i financer. Avui, arran dels permanents escàndols que suren en aquests dos àmbits, són molts els ciutadans que opinen que ha arribat el moment que els jutges i fiscals siguem valents i fem la nostra feina amb el màxim rigor i celeritat. No cal dir que comparteixo aquesta demanda, i precisament per això no voldria pas que les legítimes esperances de la gent es veiessin frustrades en pocs mesos. El risc de populisme punitiu és massa gran. Permeteu-me, amics lectors, una metàfora per explicar què passa amb la justícia quan s'enfronta a la corrupció dels poderosos.

A Islàndia hi ha un guèiser molt famós que s'anomena Strokkur. Es tracta d'un dels atractius turístics més importants del país, i es caracteritza perquè cada tres o quatre minuts el cràter entra en erupció i deixa escapar un núvol d'aigua bullent, que arriba fins a set o vuit metres d'alçada. Molt espectacular però, tot plegat, foc d'encenalls.

A Espanya està passant el mateix en relació als afers de corrupció que, en els últims temps, han anat sacsejant de manera recurrent el país. En els últims mesos, sembla que la sismografia està especialment alterada, i cada setmana floreix un nou escàndol polític o financer filtrat per no se sap qui ni amb quins objectius finals.

Sens dubte, aquesta activitat geotèrmica és bona per a la salut democràtica, atès que fa aflorar una de les xacres més censurables de la nostra societat. I no cal dir que escau dur a terme les actuacions necessàries per aclarir els fets, perseguir els culpables i depurar les responsabilitats criminals dels corruptors i dels corromputs.

Com a jutge, estic molt satisfet, doncs, que la ciutadania encara dipositi la seva confiança en els que tenim el deure de jutjar els que s'han enriquit il·lícitament aprofitant la seva posició d'influència en els àmbits polític, bancari i de l'administració pública, tant a nivell estatal com autonòmic o municipal. Voldria, tanmateix, cridar l'atenció sobre una qüestió cabdal que pot frustrar les legítimes expectatives de la immensa majoria de la gent. M'estic referint a la crònica mancança de recursos humans, organitzatius i tècnics que pateix la nostra obsoleta i lenta administració de justícia. Cal recordar que ja fa anys, quan en Carlos Jiménez Villarejo exercia el càrrec de fiscal general anticorrupció designat pel govern del PSOE, les seves queixes plenament justificades en el sentit que no s'estava dotant la Fiscalia dels mitjans necessaris per combatre la delinqüència política i financera de manera eficaç van ser sistemàticament desateses, fins al punt que -en una demostració poc freqüent de dignitat- va acabar presentant la seva dimissió irrevocable per a vergonya del partit socialista.

Avui, amb un govern del PP que gaudeix de majoria parlamentària absoluta, continua passant exactament el mateix. Fa setmanes que sentim declaracions del ministre Ruiz-Gallardón en el sentit que ens proporcionarà tots els mitjans que demanem, però fins ara han anat acompanyades d'una sistemàtica denegació de totes les mesures de reforç que han demanat els fiscals i jutges que investiguen els principals afers de corrupció. No cal dir que aquest rebuig mai es fa de manera directa. Els que ens han governat durant les dues últimes legislatures són prou astuts per bastir la seva actitud obstructiva argumentant que no gaudeixen de pressupost suficient, que hi ha una sobrecàrrega de treball en les unitats especialitzades d'investigació policial o fiscal, i que ja faran el que puguin quan la crisi ho permeti. Res de reconèixer que, al cap i a la fi, ja els està prou bé la crònica impotència judicial.

Aquests últims dies han estat molts els dirigents polítics d'una ideologia o una altra que, davant la creixent indignació de milions de ciutadans i la pressió dels mitjans de comunicació, s'han pronunciat a favor de millorar el sistema judicial i buscar els recursos adequats per fer-lo més eficient. Tant de bo m'equivoqui, però em temo que som una vegada més davant una maquiavèl·lica maniobra de distracció, i així, qui dia passa any empeny. No fos cas que l'onada regeneradora s'acabés emportant també alguns dels que ara manen.

Massa paraules i pocs fets, els contestaria jo. No oblidem que les paraules se les acaba emportant el vent, i la memòria del poble és feble. Llavors sempre serà més fàcil tornar a donar la culpa als jutges i fiscals per la decebedora lentitud a l'hora de jutjar i fer complir les condemnes als culpables. Sembla que, fruit de la recent cimera anticorrupció celebrada a Catalunya per iniciativa del president Mas, també el govern català s'ha compromès a millorar els recursos dels tribunals. Confiem que en aquest cas sigui de veritat, ja que un país nou necessita una democràcia neta.

El tren de la justícia costa molt de posar en marxa, i encara més fer-lo avançar a la velocitat desitjable si a la locomotora no se li dóna el combustible i l'energia adequats.