Democràcia espanyola: en alguns àmbits, caldria tornar a començar. Fer una segona Transició. Sobretot en aquells àmbits més necessitats de superar l’estadi predemocràtic i preliberal en què encara es troben. El més flagrant és l’àmbit del poder judicial.
La principal rèmora, el principal error de la Transició dels anys setanta, va ser deixar intacta l’estructura i composició dels tribunals de la dictadura franquista. Ni la Constitució del 1978 ni el desenvolupament polític i legislatiu posterior van fer una reforma substantiva dels tribunals de la dictadura (en contrast amb allò que es va fer amb l’exèrcit). Amb una cúpula judicial com la que actualment hi ha a l’estat espanyol, aquest mai podrà ser una democràcia liberal plena.
Totes les democràcies són estats. I tots els estats són nacionalistes. El nacionalisme d’estat, però, pot compatibilitzar-se amb els valors liberaldemocràtics, tal com fan altres democràcies occidentals. No és el cas de l’estat espanyol. Quan ciutadans, moviments i partits qüestionen, de manera pacífica, la unitat nacional de l’estat recolzant-se en el seu obvi caràcter plurinacional, el tractament que reben resulta contradictori amb els drets i la lògica liberaldemocràtica.
De les tres anomenades cavernes il·liberals espanyoles, la política, la mediàtica i la judicial, és aquesta última la que suposa l’obstacle més important per a un funcionament mínimament homologable a les democràcies avançades de l’entorn europeu. La majoria dels magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem (TS) i de l’Audiència Nacional no és que no siguin independents, sinó que ho són tant que ho són respecte als valors liberals i democràtics.
En el tractament del “terrorisme” venen a dir que ho és tot allò que amenaça l’ordre constitucional vigent. Així, tal com sona. I això es pot dir perquè la reforma del Codi Penal del 2015 ho possibilita. El terrorisme no es vincula als comportaments de les persones, com és habitual en altres democràcies, sinó als objectius dels comportaments. D’aquesta manera, casos com les armilles grogues franceses o les mobilitzacions recents dels pagesos i ramaders no són terrorisme malgrat que tallin carreteres, tinguin greus altercats amb la policia, es cremin contenidors, etc., però sí que és terrorisme quan els mateixos fets o uns fets molt més pacífics els realitzen ciutadans i moviments independentistes acollint-se als drets de reunió i manifestació. Una decisió que actualment s’aplica acusant, sense cap rubor jurídic, al president Puigdemont (i al diputat Wagensberg) de terrorisme.
De fet, seguim en l’estela de la pèssima qualitat liberaldemocràtica de la sentència del TS sobre els presos del Procés. Una sentència que en un país civilitzat s’estudiaria a totes les facultats de dret per tal de mostrar com no s’han de fer mai les sentències jurídiques de fets polítics en una democràcia.
Bona part de la cúpula judicial espanyola actua en sintonia, en ressonància simpàtica, diguem-ne, amb les clavegueres de l’Estat. De fet, Villarejo i Marchena vibren en la mateixa freqüència musical. Estat profund i institucions de superfície. Es tracta d’una cúpula autàrquica de caràcter autoritari, avalada pel rei Felip VI –la monarquia com tothom sap és una institució molt igualitària, meritocràtica i democràtica–, amb comportaments pràctics aliens a les decisions i pronunciaments dels tribunals d’Estrasburg, de Luxembrurg, de la Comissió de Venècia-Consell d’Europa i de les Nacions Unides. En una democràcia liberal avançada bona part d’aquests jutges haurien estat inhabilitats.
La Transició va deixar un ou de serp en l’àmbit judicial. Caldrien canvis institucionals que abastessin les mateixes bases constitucionals, així com una renovació de les regles d’accés i promoció dins la judicatura que superés l’obsolet sistema memorístic actual, procedir a un coneixement d’altres sistemes jurídics democràtics i superar les arbitrarietats en el nomenament dels càrrecs de la cúpula judicial. De fet, en termes generals als jutges espanyols crec que els convé una oxigenació professional de caràcter internacional.
El govern central (PSOE i Sumar) té l’oportunitat de mostrar que és un govern “progressista” de veritat. Fins ara el govern central ha estat, a la pràctica, un govern molt submís a l’estat profund espanyol. No s’ha atrevit a ser un govern que realitzi les reformes estructurals de caràcter liberaldemocràtic que li calen al sistema polític. No s’atreveix a ser un govern progressista –més enllà d’algunes mesures en polítiques socials (salari mínim, etc.)–. Caldria que des del poder central s’anessin trencant les cadenes que l’ancoren a la cultura política i jurídica espanyola de caràcter reaccionari que travessa bona part del sistema institucional i de partits polítics com PP i Vox.
En cas contrari seguirà consolidant-se la idea que “l’esquerra espanyola” és un mite en termes de progressisme en l’àmbit plurinacional. I que pactar amb l’esquerra espanyola és sempre un engany d’efectes lampedusians. El progressisme és una qüestió de fets, no de retòrica. Es mostra caminant, és a dir, decidint i reformant estructuralment l’Estat. “Per protegir-se de l’engany (...) –escriu J.K. Galbraith– la memòria és molt més útil que les lleis”.
Una amnistia autèntica seria un bon pas, però la solució al problema nacional de fons requereix, sobretot, canvis estructurals, com el de la reforma de la cúpula judicial, així com en els àmbits simbòlics (reconeixement nacional) i competencial (acomodació política). Les tècniques existeixen en la política comparada de les democràcies plurinacionals. Però cal tenir el coratge de portar-les a la pràctica.
