Presentar-se a un judici com a acusat de violació, havent canviat fins a cinc vegades la pròpia versió dels fets, i que la versió cinquena i definitiva basi la defensa en el fet d'anar molt begut quan l'agressió va ser comesa, indica, entre altres coses, una visió del món i de la vida (un parèntesi per tornar a subratllar que és com a mínim altament discutible que la intoxicació etílica, verbigràcia borratxera, hagi de ser un atenuant en un judici per delictes com l'agressió sexual: més aviat sembla una normativa ideada amb el propòsit de facilitar una escapatòria).
Aquesta visió del món i de la vida que va implícita en tot això diu que hi ha persones que, pel fet de fer el que fan –ser futbolistes d'alta competició a les lligues masculines– estan exempts de donar explicacions del seu comportament, i que, en cas de donar-les, qualsevol excusa els ha de valdre, per absurda i ridícula que sigui. Si el seu comportament inclou la violació de dones (també entre parèntesis, i entre cometes, apuntarem el “presumptament”) encara amb més motiu, perquè la violació de dones és en realitat un ritual de pas, una prova i a la vegada una prerrogativa, una transgressió i una confirmació, del propi triomf com a guerrer. Tota la retòrica violenta que acostuma a acompanyar el futbol no hi és per atzar. Es pot entendre com una metàfora (una de ben barata), d'acord. Però al capdavall, allò que fa el llenguatge bèl·lic és explicitar aquesta cosmovisió heroica, l'exaltació d'aquest guerrer que lluita violentament per la seva comunitat (el seu club) i que rep, a canvi, els plaers i els dons que són reservats als elegits: l'ebrietat, el malbaratament, el desbordament, l'orgia. De grat o per força, amb consentiment o sense: aquestes qüestions no formen part de l'ètica del futbolista d'alta competició, que només té un deure: guanyar al terreny de joc. Lluitar i vèncer. De tota la resta, no s'ha de fer responsable de res. És més: exigir-li que es responsabilitzi dels seus actes és una intromissió intolerable, una confusió il·legítima. El deure de respondre dels propis actes davant de la justícia és una característica del populatxo, però els herois disposen del món i les seves riqueses, i també dels cossos de les dones, com i quan els ve de gust disposar-ne.
Tot això evidentment és una fantasia masculina ben antiga –molt vella, també–, que no explica tan sols el comportament (presumpte, presumpte) de Dani Alves o de qualsevol altre futbolista en particular, sinó que impregna la manera de veure i fer les coses en el món del futbol de primer nivell (i també als nivells inferiors, on s'aspira a imitar el que fan a dalt). Ho dic perquè, quan es parla dels valors que transmet el futbol als infants i als joves, seria hora de començar a reconèixer que allò que se'ls transmet són aquests esquemes mentals situats dins les fantasies de l'excés dut fins al crim, la impunitat total i el luxe decadent, excessiu i caspós. Des dels dinars de negocis fins a les festes als reservats de certes discoteques, passant per les llotges privilegiades.
