Jubilació, oci, vida
A mitjans d'abril, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va obtenir l'aval del Tribunal Constitucional (TC) per a la seva llei de reforma de les pensions que implica, entre altres coses, apujar l'edat de jubilació dels 62 als 64 anys. Tot i que la reforma sovint s'ha caricaturitzat com si només tingués a veure amb aquests dos anys de diferència, la llei constava en realitat de 36 punts (el TC en va retocar o suprimir sis) i alguns són prou innovadors. En tot cas, en aquest article no entrarem a jutjar les bondats o maldats d'una llei amb què Macron se l'ha jugada (la tensió a França ha estat inusitada i sostinguda en el temps, i no només per part de sectors com els armilles grogues). Si ens quedem a la superfície de la qüestió, segurament arribarem a la conclusió que això de passar dels 62 als 64 anys és una agressió col·lectiva arbitrària. Si tenim en compte les raons del canvi –no és possible mantenir el sistema en les circumstàncies demogràfiques actuals– matisarem moltíssim la impugnació inicial, però continuarem encara a la superfície. Perquè el tema de fons és un altre: ¿quin sentit té anhelar l'oci associat a la jubilació si, un cop assolit, el volem neutralitzar immediatament amb nous hàbits d'hiperactivitat, com si el temps lliure fos un buit molest que cal omplir de totes passades? L'altra opció –deixar de treballar per poder grapejar el mòbil més hores– tampoc sembla gaire engrescadora. O potser sí... Això ja és qüestió de maneres de viure, o potser de fer-ho veure.
A començaments dels vuitanta, Lluís Racionero (1940-2020) va publicar dos assaigs interessantíssims que, a més, estaven connectats subterràniament. Confesso que em van impressionar molt, perquè deien coses que, si més no, s'allunyaven de certes tonterietes que llavors estaven de moda. El primer era Del paro al ocio (1983), i el segon La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985). Afegeixo que, a banda d'aquests dos títols, Racionero va ser autor d'altres llibres que –per dir-ho amablement– resultaven una mica desconcertants. Quan l'atur començava a ser un problema estructural greu, va reubicar-lo a la vora del concepte d'oci en un marc encara més ample: el de la vida. Per als grecs i els romans l'oci era una aspiració legítima i formava part de la seva manera d'entendre la felicitat; però el calvinisme consolidà el treball i el negoci, segons Racionero, "com la mesura terrenal dels mèrits guanyats per acumular un tresor al cel", atorgant així al treball una importància que hauria resultat incomprensible per als antics. No oblidem, per exemple, el conegut origen etimològic de la paraula negoci: nec-otium, "no-oci". I això és tot just el que connecta Del paro al ocio amb La Mediterrània i els bàrbars del Nord. La fal·lera productivista dels protestants del nord d'Europa penetrà de manera tardana en els epígons de la tradició grecoromana del Renaixement, generant un conflicte entre la manera de guanyar-se la vida i la manera de viure. Per descomptat, Lluís Racionero i Grau no desacredita de forma genèrica –és a dir, naïf– el primer capitalisme. Ben al contrari, i malgrat les grans bosses de damnificats de la Revolució Industrial, el considera la base d'un benestar inconcebible a l'Edat Mitjana. Quan l'any 1983 gairebé ningú no parlava de decreixement ni d'altres idees anàlogues, Racionero el plantejava (en uns altres termes) com l'evolució natural del sistema capitalista. Els esclaus, que els pensadors de l'antiguitat clàssica no van criticar mai, ara serien les màquines.
Però l'anàlisi de Racionero no tenia en compte una cosa: tot bé escàs és, o acaba sent tard o d'hora, un bé preuat i desitjat. En temps de Plató o d'Aristòtil, el treball no era en absolut un bé escàs, sinó una cosa ingrata sovint reservada als esclaus. En el moment en què la tecnologia alliberi una gran part de la població del treball, aquest esdevindrà un objecte de desig i, molt probablement, ja no serà associat a les penúries per guanyar-nos la vida, sinó a l'status. Per tant, som molt lluny encara d'una societat que accepti de forma espontània la possibilitat d'un oci generalitzat. I amb això tornem al començament de l'article: aspirar a jubilacions cada cop més prematures o a setmanes laborals més curtes, i després haver d'anar al psicòleg perquè no sabem com omplir el nostre oci, mostra una disfunció col·lectiva important. Fa només uns mesos que el sociòleg germanocoreà Byung-Chul Han va publicar un assaig (aviso: complicadet si es vol entendre bé) que es diu Vita contemplativa i que explora tot just aquesta paradoxa.
