La cultura de la llibertat

Exdiputat del PPLes idees tenen conseqüències. I, a vegades, la passió per una idea pot tenir conseqüències tan inesperades com poc desitjades, com adverteix Mark Lilla a 'Pensadores temerarios'. La idea aparentment més bonica pot podrir la cultura de la llibertat, fonamental per viure en democràcia. Si hom creu que qualsevol il·lusió compartida ha d’esdevenir un dret i esmerça més esforços a pensar què pot fer l’administració pública per ell que no pas què pot fer ell per la societat, potser no se n’adona, però col·labora a desgastar el sentit de la responsabilitat. Si hom creu que existeix una voluntat del poble, potser no se n’adona, però col·labora a desgastar el pluralisme i que una part de la societat se senti exclosa i, eventualment, ressentida. Si hom creu que qui pensa una mica diferent és un traïdor, potser no se n’adona, però acabarà convertint qualsevol error en un dogma, en una roca immòbil que impossibilita el progrés. Si hom creu que, en democràcia, la llei ha de poder ser vulnerada per raons polítiques, potser no se n’adona, però col·labora a crear una societat desprotegida davant dels abusos i les arbitrarietats dels més poderosos i, eventualment, a la pèrdua de la pròpia llibertat.

Trobar 'la' solució al greu problema polític i social que patim els catalans serà ben complicat, entre altres raons, perquè els últims anys s’han promogut idees que, si bé seductores, històricament han fet més mal que bé a les societats que les han adoptades. Certament, no som una illa. Els fenòmens que avui afecten Catalunya, també alteren la resta de societats occidentals. La tensió entre els mètodes democràtics i els valors del liberalisme polític en el sentit més ampli (drets individuals) està globalitzada. En aquest sentit, Yascha Mounk a 'The people Vs. democracy' identifica tres canvis en les nostres societats que els últims anys han impulsat aquesta tensió i que, resumidament, podríem dir que són la fi de l’optimisme econòmic, la percepció d’una complexitat ètnica i cultural més gran i unes noves tecnologies de la comunicació que afavoreixen les visions més radicals (així com les informacions falses). Així doncs, unes societats cada cop més insegures i crispades es fragmenten i cadascuna de les parts es tanca en la seva bombolla informativa de tal manera que la tendència predominant és una polarització que condueix a veure l’altre com la font de tots els mals. I, ja se sap, quan el veí deixa de ser un conciutadà per convertir-se en l’enemic, les virtuts cíviques es van desgastant i la democràcia i la llibertat entren en perill d’extinció. Aquests fenòmens que afecten tot l’hemisferi occidental han trobat, però, a Catalunya un terreny molt fèrtil per créixer: un sistema polític definit per dos grans blocs amb representació similar i que, alhora, estan internament fragmentats i provoquen dinàmiques de radicalització, en les quals qualsevol heterodòxia és una traïció i la supervivència política desincentiva la moderació i l’establiment de ponts.

Aquestes condicions porten a la paràlisi, en els millors dels casos, i a l’enfrontament civil, en els pitjors. Però tenim l’oportunitat d’escriure una altra història. Atès que el que ens passa, amb les seves singularitats, és semblant al que pateixen altres societats, podem protagonitzar una reconciliació exemplar. No es tracta de ser optimista o pessimista. Es tracta de ser responsable. Cadascú de manera personal té la responsabilitat de, amb el discurs o amb l’exemple, impulsar unes idees i uns valors que ajudin a crear el clima propici per al retrobament social i per a una política del bé comú. Donar una oportunitat al diàleg requerirà valentia per no deixar arrossegar-se per masses reals o virtuals. Requerirà construir espais de trobada i obrir portes al reformisme. Requerirà no anar a l’arrel del problema, no buscar la causa primera, sinó fer una bona diagnosi que no confongui causes amb símptomes, ser conscient dels fenòmens que he esmentat, i començar amb els petits remeis que, si bé no solucionaran immediatament el conflicte, sí que serviran per no empitjorar i per afavorir l’entesa. No es tracta que es renunciï als sentiments, però sí de superar les idees que destrueixen la cultura de la llibertat. Es tracta de fer-nos responsables de les nostres accions individuals, informar-nos buscant la veritat i, finalment, tolerar la discrepància. Sense aquesta cultura de la llibertat, les millors intencions poden acabar creant una societat molt pitjor que la que teníem, ja que la llibertat sense responsabilitat és un frau. Enfortir les virtuts cíviques i la democràcia passa, en definitiva, per accions individuals aparentment tan insignificants com pensar uns segons abans de fer un retuit.