Una justícia que avergonyeix
Malament rai una democràcia quan els representants de les seves institucions, i més quan ho són d'institucions d'alt nivell, tracten amb menyspreu i supèrbia la ciutadania a la qual han de servir. Malament rai, ja que s'altera l'ordre polític de les coses, un ordre en el qual aquestes institucions han de ser garants dels drets d'aquesta ciutadania i no convertir-se en un instrument vexatori d'ella. La democràcia ha de ser, sobretot, un sistema en què els ciutadans es doten d'institucions al seu servei, a les quals cal mirar, sí, amb respecte, però als ulls i de tu a tu, sense cap servilisme. I sobretot sense sentir-se amenaçat per elles.
Això ve a tomb del vergonyós espectacle al qual vam assistir recentment en el marc del judici que es desenvolupa al Tribunal Suprem contra els líders catalans que van impulsar la declaració unilateral d'independència, en concret a l'amenaçadora actitud del president del tribunal en la declaració d'una de les testimonis de la defensa, la professora de filosofia Marina Garcés. He de dir que, quan vaig veure les imatges de l'interrogatori, vaig sentir una barreja d'indignació i vergonya aliena davant d'una escena que no semblava pròpia d'una democràcia, d'aquest estat de dret que una institució com el Suprem hauria d'encarnar en la seva màxima expressió.
Si el calendari no menteix –vaig haver de comprovar-ho després de veure les imatges–, continuem al segle XXI i en el marc d'una societat que es diu democràtica. Una societat en la qual, per tant, la ciutadania mereix el respecte de, si més no, ser tractats com a adults iguals en drets i dignitat a la resta de persones. Soc conscient que l'àmbit jurídic té les seves normes i procediments, com tots els àmbits, d'altra banda. Però aquestes normes i procediments han d'ajustar-se a una societat democràtica i no quedar-ne al marge. En l'àmbit de l'educació, al qual pertanyo jo, els procediments han evolucionat significativament i s'ha abandonat aquesta relació vertical i atemoridora entre professorat i alumnat pròpia d'altres èpoques. El respecte mutu és una exigència de l'àmbit educatiu, però m'atreviria a dir que és condició inexcusable de tots els àmbits d'una societat democràtica. I això és el que va brillar per la seva absència l'altre dia en l'actitud del president de la sala del Tribunal Suprem, entestat a tractar una ciutadana com una súbdita mancada de drets.
He tornat a revisar el vídeo per comprovar si la meva primera impressió era desmesurada, però aquest segon visionat no ha fet sinó augmentar la meva indignació, ja que des del primer moment s'observa una actitud superba i amenaçant contra la testimoni, a la qual no es deixa explicar, a preguntes de l'advocat de la defensa, qüestions rellevants, com un estat febril que li impedeix participar en l'inici de la mobilització, i se la commina, de manera agressiva, a no replicar al Tribunal, o se l'esbronca quan consulta un paper que havia desplegat davant del tribunal en començar l'interrogatori. Tractar així una ciutadana que va a un tribunal a col·laborar amb la justícia deixa en molt mal lloc el jutge que procedeix així, perquè resulta evident que no ha sabut ajustar-se a les maneres d'una societat democràtica. Davant d'ell es presenta una ciutadana, una igual, no un ninot que pot denigrar al seu gust.
Vergonya aliena, deia. Sí, perquè no m'imagino mantenint una actitud semblant amb el meu alumnat. Què pensaríem si en acudir al metge o a qualsevol servei públic un funcionari ens tractés com aquest funcionari jutge tracta la testimoni? ¿No en sortiríem dient-ne penjaments i presentaríem, probablement, una queixa que, de ben segur, portaria a algun tipus d'amonestació al responsable? Els professionals que hem sabut evolucionar amb la nostra societat mesurem cadascuna de les nostres paraules, conscients que davant nostre tenim una ciutadania plural, mereixedora de la nostra atenció i respecte.
Trist favor a la justícia ha fet el jutge Marchena. Ens n'ha traslladat una imatge que l'envileix, que l'allunya de la ciutadania, que la mostra com l'exercici d'un poder arbitrari, superb i impropi de la democràcia que volem ser. Caldrà recordar-los que no som servents, sinó ciutadans, iguals a ells en drets i dignitat, per moltes togues i punyetes amb què s'adornin. O amb què intentin amagar les seves misèries.
