Joves i nòmades
El vaig retrobar en una nit barcelonina com qualsevol altra. Tenia la pell molt bruna i la cara escanyolida, però no me’n vaig adonar fins que va clarejar. Havíem començat a enraonar després del ball, en la nocturnitat de la festa, i ara sèiem en els esglaons d’una plaça que hi havia prop de la discoteca mentre observàvem com la ciutat es desensonyava i se n’anava a treballar. Parlàvem molt. Estàvem cansats i ens costava mantenir-nos desperts. No teníem prou forces per tornar a casa. Érem dos joves desconeguts i somnolents que ens resistíem a caure morts i que petàvem la xerrada per allargar la vetllada. La plaça era menuda. La travessava un d’aquells carrers que ja no formen part de la ciutat: un assortiment de botigues de roba americana de segona mà amb magatzems a sobre i, més amunt, pisos turístics. Els dependents, amb el cafè a la mà, rondaven d’un costat a l’altre i cotorrejaven abans d’obrir els negocis. Aprofitaven els pocs minuts de llibertat que els quedaven per fer el borinot. Des que ens havíem conegut, ell i jo havíem gaudit d’una conversa tan dolça i entretinguda que cap dels dos havíem intentat descobrir com es deia l’altre. Abans de marxar a dormir ens ho vam haver de preguntar. El seu nom no em va dir res, però el meu cognom li va despertar records antics. Va mirar de reviscolar els meus. Havia festejat amb una amiga anys enrere i, tot i que havia sentit parlar de mi moltes vegades, només m’havia vist un dia i no havíem intercanviat ni un mot. De sobte entenia per què la meva cara li sonava.
Com que ja no érem tan sols dos passerells anònims i festaires, perquè teníem una amiga en comú, vaig sentir que el meu deure era interessar-me per la seva vida. El noi dormia en una furgoneta a Montjuïc, en aquelles places d’aparcament gratuïtes que l’Ajuntament de Barcelona encara no obliga a pagar. Es rentava les aixelles i algunes parts íntimes a les fonts que trobava i, quan necessitava una neteja més fonda, es dutxava a casa de la mare o a casa d’un amic. Els lloguers són impagables, em va dir. A la furgoneta, almenys, hi visc sol i no he de compartir la intimitat amb ningú. Tot són avantatges.
El que més em va preocupar va ser el divertiment amb què narrava el seu modus vivendi. Semblava com si la ideologia dominant del segle XXI hagués aconseguit convertir la precarietat vital en desitjat nomadisme. On ell hi veia llibertat, jo hi veia les cendres de la foguera del capital i un cos incapaç d’observar la seva pobresa per protegir-se. No era la primera volta que m’assabentava de joves de la meva classe social que escollien viure en andròmines amb rodes. Una gran amiga meva ho havia fet alguna vegada. Treballava en un càmping d’un poble a l’estiu i els vespres dormia a la furgoneta per treure’s del damunt el lloguer de la temporada. Amb els diners que no havia gastat en un apartament, pagava la minsa habitació a Barcelona la resta de l’any. Abandonava la comoditat durant uns pocs mesos per disposar de més temps de qualitat els mesos següents: els calés estalviats li permetien acceptar a la ciutat una feina de menys hores i disposar de més dies sencers per escalar, que era el que l’omplia de joia. La meva amiga, tanmateix, no es vanagloriava del seu estil de vida. Era conscient de l’estat d’indigència a què es trobava sotmesa. Havia après a jugar les cartes de la misèria. Ensumava que el més valuós que algú pot atresorar és el temps lliure i que, si havia de patir una temporada per més tard descansar llargament, ho faria. Aquesta decisió, a pesar de tot, no l’aixoplugava de l’angoixa pel futur. Uns músculs i uns ossos joves poden aguantar maltempsades, però uns de vells es fan miques en un tancar i obrir d’ulls.
Que hi hagi tants joves en aquestes condicions no és una anomalia, de la mateixa manera que tampoc ho és que la majoria provinguin de ciutats. El capitalisme provoca que ens acostumem a la inestabilitat. Les feines no ens asseguren la teca ni la tranquil·litat. Els pisos belluguen l’esquelet com si fossin mercaderies. Cada establiment és una experiència nova, un nou món per descobrir. Estem tan avesats als canvis que ja no podem advertir-ne la part negativa. Agafem el transport públic per anar d’una banda a l’altra de la ciutat i cada barri ens sedueix amb una cantarella diferent. Fins i tot les classes socials es dissipen. Cada persona és una oportunitat única per explorar una nova manera de pensar i de créixer. Les relacions ja no s’estableixen en el marc de la comunitat, sinó en el marc de l’individualisme. Les desgràcies són vistes com a possibilitats i no com a entrebancs. Hi ha tantes maneres de viure com persones existeixen i de totes elles se’n pot treure profit.