El canceller Bismarck va governar amb mà de ferro primer Prússia i després Alemanya. Era un home profundament conservador i, malgrat això, va ser qui va introduir les pensions de jubilació en aquell país. Ell no hi veia contradicció, ja que, en la seva opinió, “un home amb dret a una pensió de jubilació és molt més controlable que un que no en té”. La pensió de jubilació era, doncs, una trinxera davant de les idees revolucionàries.
Jo vaig néixer en una Espanya profundament conservadora on la promesa de la pensió de jubilació constituïa també un dels pilars de l’estabilitat social. Pocs dubtaven que, en arribar als 65 anys, l’Estat els fallaria, i eren habituals els tripijocs per aconseguir el dret. El que vaig presenciar amb més freqüència eren els falsos contractes que, a instàncies d’una mestressa de casa que no havia treballat mai de manera formal, es formalitzaven a favor seu pocs anys abans de l’edat de jubilació. En realitat, la beneficiària posava dels seus estalvis l’import corresponent a la cotització i l’empresari es limitava a ingressar la quantitat. El negoci era rodó, perquè l’operació podia suposar per a la beneficiària triplicar la seva inversió.
Avui, en canvi, s’ha instal·lat entre el jovent la convicció que ells no cobraran pensió de jubilació, o que aquesta serà mísera. El pessimisme està més que justificat, però el que no estan gens clares són les seves raons. Aparentment, la idea és que l’Estat no podrà fer front a les pensions perquè la generació que els hem precedit hem arruïnat l’Estat, que haurà de fer front a un deute colossal. La culpa seria, doncs, dels pares.
Aquesta intuïció és profundament equivocada. En realitat, que els joves d’avui puguin o no cobrar una pensió de jubilació depèn exclusivament d’ells, i concretament de quants fills decideixin tenir, perquè les pensions no les paga l’Estat, sinó els fills. L’Estat és només l’administrador del sistema, no el seu finançador.
Comparem la situació d’un català que tenia 30 anys l’any 1980 amb la d’un que els tingui avui.
Per a aquell jove hi havia dues xifres fonamentals: l’esperança de vida que tindria quan assolís l’edat de jubilació (16 anys més dels 65) i quants infants havien nascut en els últims deu anys. Amb elles es podia preveure que mentre estigués jubilat hi hauria uns 3,2 catalans treballant per cada pensionista.
Avui, malgrat que l’edat de jubilació s’ha endarrerit dos anys, la primera xifra ha crescut fins als 19 anys (de mitjana morirà als 86), però el canvi fonamental fa referència a la fecunditat, de manera que ara es pot preveure que el nombre de treballadors catalans que hi haurà mentre sigui pensionista haurà caigut a la meitat, a 1,6 per cada jubilat.
L’any 1980 l’esquema de les pensions de jubilació era sòlid, perquè tres contractes laborals que aportin cadascun d’ells un 30% del seu cost salarial a la Seguretat Social poden finançar perfectament una generosa pensió. Si el nombre de joves cau a la meitat, la pensió també ho ha de fer.
Es diu sovint que l’única solució a l’impacte de la caiguda de la fecunditat és la immigració. Es tracta d’un argument més benintencionat que sòlid.
La contribució de la immigració al finançament de les pensions depèn fonamentalment dels salaris dels immigrants. Si aquests equivalguessin a la mitjana, efectivament un immigrant podria substituir un ciutadà no nascut. Lamentablement, els immigrants perceben, de mitjana, un salari molt inferior, amb la qual cosa la seva contribució és també molt inferior. En el cas dels salaris baixos –els que se situen al voltant del salari mínim interprofessional– el cert és que la seva contribució al finançament del conjunt de prestacions socials és negativa. Així doncs, la immigració de personal poc qualificat no sols no ajuda a resoldre el problema sinó que el complica.
Que les perspectives de les pensions siguin negatives no significa que s’acabi el món. El que significa és que la societat ha de ser sostenible, i el sistema de pensions del qual han gaudit unes poques generacions no ho era. Per dos motius. Perquè es basava en una fecunditat molt alta, incompatible amb la sostenibilitat del planeta, i perquè –de mitjana– treballar durant poc més de 40 anys no pot permetre viure sense treballar durant poc menys de 20 anys.
Comprenc que a la classe política li costi traslladar a l’opinió pública aquestes dues senzilles idees, però això no les fa menys sòlides. La conclusió és que, ens agradi o no, l’edat de jubilació s’anirà allargant. De fet, quan Bismarck va introduir les pensions de jubilació, l’esperança de vida dels treballadors era inferior a l’edat de jubilació: les pensions es consideraven una assegurança per a una minoria excepcionalment longeva.
Gairebé tots els problemes econòmics tendeixen a solucionar-se d’una única manera: treballant més i treballant millor. Ens agradi o no, les pensions no en són una excepció.
