Joves agosarats i contemporaneïtat
Pocs dies abans de Sant Jordi, vaig assistir a la presentació d' El talent , de Jordi Nopca, un llibre curiós que m'ha fet pensar en el sentit de la realitat que habita, fantasmagòricament, en l'obra de Nikolai V. Gógol. El públic present era jove, una massa escumosa que semblava decidida a no esperar res d'un entorn que li nega la possibilitat de mantenir ni una engruna d'ambició. La literatura catalana -i també l'art de casa nostra- no troba prou el ressò social, ni els circuits que decideixen i fan visible la dimensió universal que pugui tenir. I, tanmateix, aquest fet, lluny de crear-los frustració, era assumit positivament pel grup de joves escriptors que acompanyaven Nopca: gràcies a la inutilitat a què es veu abocat, llur art -van arribar a afirmar- serà vulgues no vulgues més lliure i més agosarat. Horitzó, només horitzó. Contemporaneïtat alliberada del llast del present. Un far encès al bat del sol.
Sobre la contemporaneïtat. Hem de tenir present que en un mateix temps conviuen temps diversos, hi contemporitzen, simultàniament, moltes contemporaneïtats. Ésser contemporani equival a prendre distància amb el propi temps. A situar-se fora d'aquest temps. Es pot ésser contemporani anticipant, provant d'anunciar un futur que, latent, es percep en l'aire com un símptoma, és a dir, com una realitat que encara no ha estat racionalitzada ni socialitzada. I el qui la palpa mira de formalitzar-la com un neguit i prou, tal com féu Kafka. O bé, per contra, es pot ésser contemporani fent un salt anques enrere cap al passat. Si observem l'art de Manet, per exemple, ens adonarem que el que el va fer contemporani no ho va pas extreure de la pintura del seu temps: ho manllevà de la del segle XVII, de Velázquez, de Ribera. Crec que és Gadamer que diu que tot text té el seu context, i és ben cert. Ara, aquesta afirmació ranqueja quan parlem d'art, perquè el context de l'art abasta tota la història de l'art. A cada època, les societats es projecten endavant unidireccionalment, i en el camí d'aquesta fugida perden qui-sap-les coses, que tard o d'hora hem de recuperar si no volem empobrir-nos col·lectivament. Doncs vet aquí que l'artista, aquestes peces perdudes, les reincorpora a la societat com a contemporànies.
El món globalitzat ha propiciat, també, l'esclat d'una infinitat d'històries. Un calidoscopi. Aquesta atomització de la dialèctica de la història ens articula socialment d'una manera nova, d'una manera que inquieta així els de dalt com els de baix. Els de baix, perquè aboleix jerarquies i no hem estat educats per a prescindir-ne. I els jerarques, perquè els desposseeix de súbdits. Potser mai com ara no havíem tingut una consciència tan clara d'allò que els poetes sempre han sabut: que tot és travat. Anem aprenent que la reclamació d'un dret ens lliga, automàticament, a un deure. Que si forcem una situació, el resultat obtingut, per més favorable que ens pugui semblar, en el fons duu implícit el fracàs en uns altres àmbits. Tot ens neutralitza, i en l'acceptació d'aquesta neutralització jo hi percebo un nou valor adquirit. Les microhistòries no es poden abastar com un corpus ideològic homogeneïtzador, i per això, a la llarga, poden arribar a desestabilitzar el sistema. Ací, potser ja no hi calen ni avantguardes ni ismes replicadors.
Dimensió política de l'art. Auden, el poeta anglès, diu que el sol fet de pretendre fer una obra d'art ja és un acte polític. "Els artistes -afirma- que fan el que els agrada de fer o el que creuen que han de fer, ni que no sigui gaire bo, o ni que només arribi a un grupuscle reduït de gent, no fan sinó recordar al departament de gerència una cosa que s'ha de recordar a tots els gerents: que les persones a càrrec seu tenen rostre, que no són números anònims; que l' homo laborans és, també, homo ludens . Dretes i esquerres són força primàries en qüestions artístiques. Tant els uns com els altres han tingut i tenen visions esbiaixades de la realitat. No han sabut ni saben detectar-ne correctament els perills. Sovint prevalen els interessos de partit, o de grup, sobre tota altra cosa". Per què ens incomoda tant de defensar que l'art és cosa de pocs? Aquesta defensa no és pas una qüestió d'elitisme. És una realitat tan natural com dir que amb un pessic de sal n'hi ha prou per condimentar tot un plat. Oi que mai no se'ns acudiria de dir que els grans de sal són elitistes?
Les societats són uniformadores. La voluntat de tot artista és desuniformar. La manera és adreçant-se a l'ànima dels individus. És establint diàleg amb el fons irreductible de cadascú com l'artista regenera la societat.
