La jove Barcelona
Barcelona està en decadència, diuen. La decadència de les elits o la decadència de la ciutat, discutien fa pocs dies els regidors Jordi Martí i Elsa Artadi a l’ARA. Ho diuen, no tant per unes evidències o unes altres, sinó perquè voldrien que fos cert. Però no ho és. Barcelona pot estar trista, enfadada, sentir-se poc governada, bruta i amb problemes de seguretat, però, certament, no està en decadència.
Barcelona, això sí, no està disposada a acceptar l’estat de dependència -de l’Estat o del mercat-, que és el que se’ns proposa ara. Barcelona és sobirana i quan més ha brillat ha sigut quan ha actuat com a tal. El que debatem és si podem governar-nos, prendre les decisions rellevants sobre els nostres propis recursos i actius, o si els malvenem a interessos aliens. Ens pertoca, doncs, pensar i presentar alternatives. No acceptarem que Barcelona es converteixi en ciutat satèl·lit, franquícia o còpia barata d’altres capitals. Per això parlem de la jove Barcelona, la ciutat que vol fer-se seva l’empenta de qui té visió per anar a totes.
El cert és, en canvi, que els barcelonins busquem i trobem raons per tornar a sentir l’orgull que ens caracteritza. Hi ha alternativa a la desorientació del govern, una alternativa que neix de la potencialitat que té la ciutat i passa per aflorar tot el talent que hi brilla malgrat la foscor que alguns desitgen. Es tracta, ni més ni menys, de reconstruir la relació de confiança entre societat i estat. Entre ciutadania i Ajuntament, el nostre més proper i més propi estat.
El futur s’ha convertit en urgència, sí. La ciutat està preparada, tenim el talent, les institucions i la voluntat compartida. Afegim-hi la creativitat barcelonina, la riquesa cultural/professional. Posem-ho tot al servei d’un present exigent i d’un futur ben dibuixat com a expressió creïble de l’ambició col·lectiva. És hora d’esdevenir, de nou, la referència mundial que vam saber ser i que avui ja no som.
Avui un terç dels barcelonins diuen que, si els fos possible, marxarien, i un altre terç ho ha fet les dues darreres dècades. Què més hem de saber per reaccionar? Les respostes no vindran d’un govern municipal que ja ha demostrat que no té rumb per a la ciutat. L’alternativa no sorgirà d’un socialisme cada cop més conservador i depenent del Madrid-Estat, un (pseudo)socialisme que ho fia tot a un creixement a qualsevol preu, el mateix model que ens va dur i ens duria de nou al col·lapse econòmic, social i institucional.
Les velles receptes que avui representa el PSC no serveixen; el creixement a no importa quin preu és fals. El que necessita Barcelona és un creixement sostenible, equitatiu, de qualitat, un creixement que parteixi dels actius amb què ja compta i que apunti amb claredat a les fites a assolir en 10, 20 o 50 anys. Hem de preservar els trets propis que caracteritzen Barcelona. També per això volem un govern que serveixi de llevataps i no de fre.
Barcelona ha d’ampliar la seva diversificació econòmica -fugint del forat negre del turisme massiu- i augmentar el pes de les exportacions d’alt valor afegit. És en la cultura, l’educació, la salut, la recerca per fi connectada amb la innovació i l’emprenedoria industrial i de serveis avançats on Barcelona serà líder. Si compta amb un govern que l’acompanyi per multiplicar els accents específics que ens defineixen.
Afirmem la urgència d’adoptar el projecte de ciutat capaç de donar sentit i reconeixement a totes les Barcelones, les velles i les noves, les dels èxits del passat i les dels diamants brillants que sabem possibles. Les de les exviles orgulloses de la seva identitat i les del creixement dels últims 40 anys que ara demanen nova empenta, rehabilitació física i dret a l’equitat guanyada a pols.
Barcelona vol transformació -urbana, econòmica i social- i complicitat per identificar els projectes i les estratègies que ens permetin dur-la a terme. Guanyem l’esperança retrobada mentre ens deslliurem de la resignació dels profetes de la decadència.
La meva dèria personal es resumeix en una convicció: farem Barcelona amb i per a la joventut o no podrem afrontar cap repte. Fem junts la ciutat que els i les joves saben possible, la que exigeixen amb el seu crit. La que malden per fer seva, la que avui els neguem, la que els hem d’entregar perquè en disposin amb totes les conseqüències.
Barcelona ja no té espera. També per això ens espera amb una legítima impaciència. Tindrem la paciència que la democràcia i les seves regles ens demanen. Però estem a punt per reprendre el camí.
