Prioritats per a l'economia del covid-19

Tot i que ja sembla història antiga, no ha passat tant temps des que les economies de tot el món van començar a tancar-se en resposta a la pandèmia del covid-19. Al principi de la crisi, gairebé tothom anticipava una recuperació ràpida en forma de V; això es basava en suposar que una breu interrupció de l'economia seria suficient, i que després de dos mesos d'amoroses cures i munts de diners es reprendria tot on s'havia deixat.

Era una idea atractiva. Però ja estem al juliol, i la recuperació en forma de V és probablement una fantasia. L'economia postpandèmia serà gairebé amb certesa anèmica, no només als països que no han aconseguit controlar el virus (en concret, els Estats Units), sinó també als que han pogut frenar-lo. El Fons Monetari Internacional preveu que a finals del 2021 l'economia mundial amb prou feines haurà crescut respecte a finals del 2019, i que les economies dels Estats Units i Europa s'hauran empetitit al voltant del 4%.

El panorama econòmic actual pot analitzar-se en dos nivells. La macroeconomia ens diu que la despesa es reduirà a causa del deteriorament dels balanços d'empreses i llars, una onada de fallides que destruirà capital organitzacional i informacional, i una forta conducta precautòria induïda per la incertesa respecte al desenvolupament de la pandèmia i les respostes oficials. Alhora, la microeconomia ens diu que el virus actua com un impost a aquelles activitats que impliquen contacte humà proper; i, com a tal, seguirà impulsant grans canvis en les pautes de consum i producció, que al seu torn provocaran una transformació estructural més àmplia.

Per la teoria econòmica i per la història, sabem que els mercats per si sols no poden gestionar bé una transició d'aquesta naturalesa, sobretot tan sobtada. No hi ha una manera fàcil de convertir treballadors de companyies aèries en tècnics de Zoom. I, fins i tot si es pogués, els sectors que ara estan creixent es basen menys en la mà d'obra i més en el coneixement especialitzat que aquells als quals reemplacen.

També sabem que les grans transformacions estructurals solen crear un problema tradicional keynesià, per allò que els economistes anomenen efecte ingressos i efecte substitució. Tot i que els sectors que no depenen del contacte humà estiguin creixent perquè ha millorat el seu atractiu relatiu, l'increment de despesa associada no compensarà la disminució de la despesa derivada de la pèrdua d'ingressos en els sectors que es contrauen.

A més, en el cas de la pandèmia hi haurà un tercer efecte: l'augment de la desigualtat. Com que les màquines no poden contagiar el virus, creixerà el seu atractiu relatiu per als ocupadors, en particular en els sectors en contracció que fan servir mà d'obra relativament menys qualificada. I com que les persones de baixos ingressos gasten en béns bàsics una proporció més gran del que guanyen que les més benestants, qualsevol augment que l'automatització indueixi a la desigualtat serà contractor.

A tots aquests problemes s'hi sumen dos motius més per al pessimisme. En primer lloc, la política monetària pot ajudar algunes empreses a afrontar restriccions de liquiditat temporals (com va passar durant la Gran Recessió del 2008-2009), però no pot corregir problemes de solvència ni estimular l'economia quan els tipus d'interès ja estan a prop de zero.

A més, als Estats Units i en alguns altres països, l'estímul fiscal necessari xocarà amb les objeccions dels "conservadors" a l'augment del dèficit i de l'endeutament. Esclar que és la mateixa gent que va estar molt disposada a reduir impostos per a ultramilionaris i corporacions el 2017, a rescatar Wall Street el 2008 i a donar un cop de mà a megaempreses enguany. Però estendre l'assegurança d'atur, l'atenció mèdica i ajuda addicional als més vulnerables és una altra cosa.

Les prioritats immediates estan clares des del principi de la crisi. La més evident és la necessitat d'encarar l'emergència sanitària (per exemple, garantir un subministrament adequat d'equips de protecció personal i capacitat hospitalària), perquè no pot haver-hi recuperació econòmica fins que s'hagi contingut el virus. Al mateix temps, per assegurar la rapidesa de la recuperació arribat el moment, és essencial implementar polítiques que protegeixin els més necessitats, proveeixin liquiditat per evitar fallides innecessàries i mantinguin els vincles entre treballadors i empreses.

Però, fins i tot acordades aquestes necessitats òbvies, hi ha decisions difícils de prendre. No hem de rescatar empreses (per exemple, botigues minoristes tradicionals) que ja estaven malament abans de la crisi: això només serviria per crear zombis i limitar en última instància el dinamisme i el creixement. Tampoc empreses que ja estaven massa endeutades per suportar qualsevol xoc. Es pot dir gairebé amb certesa que la decisió de la Reserva Federal dels Estats Units de donar suport al mercat de bons porqueria amb el seu programa de compra d'actius és un error. De fet, estem davant d'un cas en què la preocupació pel risc moral és realment rellevant: els governs no haurien de protegir empreses de la seva pròpia temeritat.

Com que sembla improbable que el covid-19 desaparegui en el curt termini, hi ha temps suficient per adequar la despesa a les nostres prioritats. La pandèmia ha tombat una societat nord-americana travessada per desigualtats racials i econòmiques, deteriorament dels nivells de salut i una dependència destructiva dels combustibles fòssils. Ara que es llancen programes de despesa pública a gran escala, la ciutadania té dret a exigir que les empreses que rebin ajudes contribueixin a la justícia social i racial, a la millora de la salut i a la transició cap a una economia més ecològica i més basada en el coneixement. Aquests valors s'han de veure reflectits no només en la manera com assignem els diners de l'erari, sinó també en les condicions que imposem als receptors.

Com diversos col·legues i jo vam assenyalar en un estudi recent, la despesa pública ben dirigida, en particular la inversió en la transició cap a una economia verda, pot ser oportuna, molt demandant de mà d'obra (fet que ajudarà a resoldre el problema de la desocupació a alça) i summament estimulant; és a dir, la seva relació cost-benefici és molt millor que, per exemple, la d'una rebaixa impositiva. No hi ha cap raó econòmica que impedeixi als països (inclosos els Estats Units) adoptar grans programes de recuperació sostinguts que reforcin (o ajudin a fer realitat) el tipus de societat que diuen ser.

Copyright Project Syndicate