La internacionalització de la crisi
El coronavirus no entén de fronteres, murs o efectes econòmics. Des del primer moment ha quedat clar que el covid-19 és un problema global que demana una solució global. Per a les economies avançades, la compassió hauria de ser motiu suficient per donar suport a una resposta multilateral. Però també és una qüestió d'interès propi. Mentre hi hagi un lloc on continuï fent estralls, el coronavirus serà una amenaça –epidemiològica i econòmica– a tot arreu.
L'impacte sobre les economies emergents i en desenvolupament tot just comença a revelar-se. Hi ha bones raons per creure que en aquests països la pandèmia serà molt més perjudicial que per a les economies avançades: allà on els ingressos són més baixos, és comú que la gent visqui més aglomerada i que una proporció més gran de la població pateixi problemes de salut previs que augmenten la seva vulnerabilitat a la malaltia. Els sistemes sanitaris d'aquests països estan encara menys preparats per fer front a una epidèmia que els de les economies avançades.
Un informe publicat el 30 de març per la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament ofereix un indici del que els espera a les economies emergents i en desenvolupament. Les més reeixides tenen el seu creixement supeditat a les exportacions, que s'enfonsaran amb la contracció econòmica global. Naturalment, els fluxos globals d'inversió també s'estan ensorrant, igual que els preus dels productes primaris, cosa que fa preveure un futur complicat per als països exportadors de recursos naturals.
Tot això ja pot constatar-se en els diferencials de rendiment (spreads) del deute sobirà dels països en desenvolupament. A molts governs els resulta molt difícil refinançar els venciments de deute d'aquest any en termes raonables.
A més, els països en vies de desenvolupament tenen menys alternatives entre les quals escollir a l'hora d'afrontar la pandèmia, i més difícils. Quan la gent viu al dia, sense mecanismes adequats de protecció social, la pèrdua d'ingressos pot convertir-se en gana. Però aquests països no poden imitar la resposta nord-americana, que inclou un paquet econòmic de dos bilions de dòlars que inflarà el dèficit més o menys un 10% del PIB (quan ja arribava al 5%).
Després d'una reunió virtual d'emergència el 26 de març, els governs del G-20 van emetre un comunicat en el qual es comprometen "a fer el que sigui necessari i a utilitzar totes les eines disponibles per minimitzar el dany econòmic i social de la pandèmia, restaurar el creixement global, mantenir l'estabilitat dels mercats i reforçar la resiliència". En aquest sentit, hi ha almenys dues mesures que es poden prendre en relació amb la difícil situació de les economies emergents i en desenvolupament.
En primer lloc, cal fer ple ús dels drets especials de gir (DEG) del Fons Monetari Internacional, una mena de "diner global", la creació del qual forma part de les atribucions de la institució des de la seva fundació. Els DEG són un ingredient essencial de l'ordre monetari internacional que John Maynard Keynes va defensar en la Conferència de Bretton Woods el 1944. La idea és que, com que durant una crisi la prioritat dels governs és donar protecció als seus ciutadans i economies, la comunitat internacional ha de tenir una eina per ajudar els països més necessitats sense que els pressupostos nacionals en resultin afectats.
Una emissió de DEG estàndard (en la qual un 40% dels DEG es destini a les economies emergents i en desenvolupament) ja faria una enorme diferència. Però seria fins i tot millor si economies avançades com els Estats Units donessin les seves DEG o les donessin en préstec (en forma concessionària) a un fideïcomís destinat a ajudar els països més pobres, potser amb determinades condicions, en particular que els diners no s'utilitzin per al rescat de creditors.
També és crucial que els països creditors col·laborin anunciant que suspenen el cobrament del deute de les economies emergents i en desenvolupament. Per comprendre la importància d'aquesta mesura, prenguem com a exemple l'economia nord-americana. El mes passat el departament d'Habitatge i Desenvolupament Urbà dels Estats Units va anunciar una suspensió durant 60 dies de les execucions d'hipoteques amb garantia del govern federal. En essència, aquesta política és part d'una sèrie més àmplia de mesures de "suspensió" en tota l'economia nord-americana en resposta a la crisi de la covid-19. Els treballadors són a casa, els restaurants tancats i les aerolínies pràcticament immobilitzades. Per què permetre als creditors seguir acumulant rendiments, tenint en compte que amb els tipus d'interès que cobren ja haurien de tenir un matalàs suficient contra riscos? Si els creditors no concedeixen aquesta moratòria, molts deutors sortiran de la crisi devent més del que poden pagar.
Així com aquestes mesures d'ajornament són importants en el nivell nacional, també ho és que n'hi hagi en el nivell internacional. En les condicions actuals, molts països senzillament no poden continuar pagant els seus deutes, i si no s'aprova una suspensió mundial dels cronogrames de pagament pot haver-hi una cadena de defaults a gran escala. En moltes economies emergents i en desenvolupament, el govern ha d'escollir entre la quantitat d'ingressos que es destinen als creditors externs i la quantitat de ciutadans que moriran. L'única opció real per a la comunitat internacional és o bé una moratòria ordenada dels pagaments o bé una de desordenada, una alternativa que generaria greus turbulències i amplis costos per a l'economia global.
Per descomptat, seria millor si comptéssim amb un mecanisme institucionalitzat per a la reestructuració de deutes sobirans. La comunitat internacional va intentar crear-lo el 2015, quan l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar per àmplia majoria una sèrie de principis compartits. Per desgràcia, el pla no va tenir prou suport dels països creditors més importants. És probable que ja sigui massa tard per crear un sistema així per a aquesta crisi. Però inevitablement hi haurà altres crisis en el futur, de manera que la reestructuració de deutes sobirans hauria de ser una qüestió prioritària de l'agenda per després de la pandèmia.
Copyright Project Syndicate
Traducció: Toni Güell Ayza