Des dels 'armilles grogues' fins al Green New Deal

No és cap notícia que hi ha amplis sectors de la societat que estan profundament descontents amb el que ells consideren l’establishment, especialment la classe política. Les manifestacions de protesta dels 'armilles grogues' a França, desencadenades per la iniciativa del president Emmanuel Macron d’augmentar els impostos sobre el combustible en nom de la lluita contra el canvi climàtic, només són l’últim exemple de la magnitud d’aquest distanciament.

Hi ha bones raons per a aquest rebuig actual: quatre dècades de promeses dels líders polítics del centreesquerra i el centredreta, que han advocat amb fe neoliberal per la globalització, la financerització, la desregulació, la privatització i un seguit de reformes com a via per a una prosperitat sense precedents, no han portat enlloc. Mentre que sembla que a una petitíssima elit li ha anat molt bé, hi ha àmplies franges de la població que han deixat de formar part de la classe mitjana per caure en un nou món de vulnerabilitat i inseguretat. Fins i tot líders de països amb desigualtats reduïdes però creixents han sigut objecte de la ira de la gent.

Segons els números, sembla que la situació de França és millor que la de la majoria, però el que compta no són els números sinó les percepcions; fins i tot a França, que va evitar una part de l’extremisme de l’era Reagan-Thatcher, les coses no els van bé a moltes persones. Quan s’abaixen els impostos als que són molt rics i en canvi es planteja apujar-los als ciutadans normals i corrents per satisfer les exigències pressupostàries (tant si són de la llunyana Brussel·les com dels benestants financers), no és sorprenent que alguns s’enfurismin. L’argument dels 'armilles grogues' deixa clares quines són les seves preocupacions: “El govern parla del final del món. Nosaltres estem preocupats pel final de mes”.

Els governs i els polítics, en definitiva, inspiren una gran desconfiança, cosa que significa que demanar sacrificis avui a canvi de la promesa d’una vida millor demà serà inútil. I això és especialment cert si parlem de les polítiques de degoteig: les reduccions fiscals per als rics que se suposa que, al final, han de beneficiar la resta de la població.

Quan vaig ser al Banc Mundial, la primera lliçó a l’hora de fer reformes polítiques va ser que la seqüenciació i el ritme són importants. La promesa del Green New Deal (el Nou Acord Verd) que actualment promouen els progressistes dels Estats Units té en compte aquests dos elements.

El Green New Deal es basa en tres observacions. En primer lloc, hi ha recursos no utilitzats o infrautilitzats –especialment el talent humà– que es podrien fer servir de manera eficaç. En segon lloc, si hi hagués més demanda de treballadors que tenen una formació baixa i mitjana, el seu salari i el seu nivell de vida augmentarien. En tercer lloc, un bon medi ambient és una part essencial del benestar humà, tant avui en dia com en el futur.

Si els reptes que presenta el canvi climàtic no s’aborden ara, la càrrega que haurà de suportar la pròxima generació serà enorme. No és just que la generació actual traslladi aquests costos a la següent. Val més deixar una herència de deutes financers, que d’alguna manera podem gestionar, que no pas enfrontar els nostres fills a un possible desastre mediambiental impossible de gestionar.

Fa gairebé 90 anys, el president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va reaccionar a la Gran Depressió amb el seu New Deal, un valent paquet de reformes que va incidir en gairebé tots els aspectes de l’economia nord-americana. Però el que s’invoca ara és alguna cosa més que el simbolisme del New Deal. És la finalitat que l’animava: aconseguir que la gent torni a tenir feina, tal com va fer Roosevelt als Estats Units amb el terrible índex d’atur d’aquella època. Aleshores, això va significar invertir en electrificació rural, carreteres i preses.

Els economistes han debatut fins a quin punt el New Deal va ser eficaç: probablement la despesa va ser massa baixa i no prou sostinguda per generar el tipus de recuperació que necessitava l’economia. Tot i això, la transformació del país en un moment crucial va deixar un llegat prou sòlid.

Un Green New Deal seria un cas semblant: pot proporcionar transport públic que connecti les persones amb els llocs de treball i retroalimentar l’economia per afrontar el desafiament del canvi climàtic. Al mateix temps, aquestes inversions crearien llocs de treball.

Fa molt temps que se sap que la descarbonització, si es fes correctament, acompanyada d’una economia orientada a un món amb energies renovables, seria una gran font d’ocupació. No cal dir que alguns llocs de treball –per exemple, els dels 53.000 miners de carbó dels Estats Units– es perdrien, i es necessitarien programes per reinserir aquests treballadors al mercat laboral. Tornaríem a la màxima d’abans: la seqüenciació i el ritme són claus. Tindria més sentit començar amb la creació de nous llocs de treball abans de destruir-ne d’antics, garantir que es gravessin els beneficis de les empreses del petroli i el carbó, i que s’eliminessin les subvencions ocultes que reben, abans de demanar als conductors que amb prou feines se’n surten que es gratin una mica més la butxaca.

El Green New Deal envia un missatge positiu del que poden fer els governs per a aquesta generació de ciutadans i la següent. Pot proporcionar avui allò que els que pateixen avui necessiten més: feina. I pot proporcionar els mitjans que es necessiten per prevenir el canvi climàtic en el futur.

El Green New Deal s’haurà d’eixamplar, i això és especialment cert en països, com ara els Estats Units, on molts ciutadans no tenen accés a una bona educació, a una atenció mèdica adequada o a un habitatge digne.

El moviment col·lectiu que hi ha darrere del Green New Deal ofereix una alenada d’esperança al vilipendiat establishment, que hauria d’abraçar-lo, donar-li forma i incloure’l en l’agenda progressista. Necessitem alguna cosa positiva que ens alliberi de l’onada de populisme, nativisme i neofeixisme que assola el món.

Copyright Project Syndicate