1. Diferència. A les eleccions municipals Catalunya ha tornat a votar diferent. Els socialistes, a la baixa a tot arreu, han recuperat la seva força. Mentre Espanya sembla que va pel camí d’encomanar-se al PP i a Vox, aquí, malgrat que alguns sectors econòmics, com es va veure a les Jornades del Cercle d’Economia, ja estan fent l'onada a Feijóo, els votants han reblat la sensació d’un moment d’entretemps, de tornar a aprendre a caminar tocant de peus a terra. Tant és així que de cop Trias ja no és la maniobra d’emergència municipal, sinó que s’especula amb un canvi d’hegemonies en l’espai de Junts, que sembla que es comença a esfilagarsar. El fet és que les mesures –modestes– de distensió que Pedro Sánchez va introduir –reforma penal i indults– amb gran indignació de la dreta han fet el seu efecte. Sobretot perquè han perfilat el que ara mateix són els límits del possible. En tot cas, la inesperada convocatòria electoral trobarà la política catalana en un estat temptatiu en què, poc o molt, cadascú es provarà a si mateix. I probablement s’anirà imposant l’equilibri entre on es vol arribar i fins on es pot anar.
Quan qui té la potestat de convocar unes eleccions opta per anticipar-les és perquè hi veu una oportunitat. Quan les coses van bé, simplement es persegueix reblar la majoria; quan unes eleccions generen alarma, es tracta d’intentar salvar els mobles abans que el desgast creixi. I Sánchez no ha volgut cremar-se més. Ha preferit jugar-se-la, convençut segurament que en la dinàmica del dia a dia el desastre aniria a més. Però amb el seu cop d’efecte ha entrat en una fase de sobreactuació que pot acabar desbordant-lo. La proposta a Feijóo de fer sis debats electorals, un cada setmana, és tan forassenyada que transmet certament una sensació d’ansietat. I es pot llegir també, cal dir-ho tot, com una picada d’ullet a l’adversari, un intent d’acaparar l’escena a dos, reconduint el bipartidisme convencional d’abans del 15-M. Feijóo no picarà. A ell ara mateix li interessa una estratègia sense risc.
2. Futur. En aquest context és inquietant com alguns mitjans d’informació, especialment a Madrid, han entrat ja en la dinàmica del blanqueig de l’extrema dreta. Si el PP té al punt de mira algunes de les reformes de l’actual majoria de govern, en l'àmbit penal (sedició i malversació) o en l’àmbit dels drets individuals, Abascal hi portarà directament l’excavadora. I aquí ve la qüestió de fons que interpel·la tot Europa i més enllà: què està passant perquè la por porti sectors de la ciutadania a votar el neofeixisme, el populisme de dretes, les ideologies reaccionàries?
Certament, hi ha un factor de desconfiança estructural: la sensació creixent que els governants no tenen capacitat per decidir les polítiques econòmiques i socials, que venen determinades per poders i instàncies superiors que se’ls escapen, que no deixen marge. I aquest és ara mateix el factor que explica, per exemple, l’encanteri dels seguidors de Trump. Es deixen situar en una falsa realitat que els allunya emocionalment del desconcert en què estan atrapats. I la democràcia té moltes dificultats per no ensorrar-se en aquests deliris.
Segon factor: en la construcció d’aquest sistema de dominació es rearmen els supremacismes de sempre, començant pel masclisme, que torna a atrapar molta gent, desbordada per les conquestes del feminisme. Les velles mentides que atrapen i exploten a les dones recuperen força per la por de la gent a sentir-se descol·locada. Els supremacismes laics hereten principis i maneres dels religiosos.
Un tercer factor d’aquesta regressió ciutadana cap a les promeses més grolleres de redempció és el nou espai comunicacional, que per la seva acceleració i la seva multiplicació exponencial allunya de la proximitat i no supleix els mecanismes que generaven marcs referencials compartits com els mitjans de comunicació tradicionals: premsa, ràdio i televisió. El núvol és un món, sorgit del món, fora del món. Dit d’una altra manera: la democràcia, tal com l’hem coneguda, ha funcionat en un marc –l’Estat nació– i un sistema econòmic –el capitalisme industrial–. ¿Hi ha espai per a un sistema muntat sobre la llibertat i els drets individuals en l’univers digital i algorítmic? ¿O la condició de ciutadans quedarà diluïda en els sistemes de poder que estructuren aquest nou escenari?
