Sobre el cansament i l’autoritat

1. Horitzons. Diu el filòsof Jürgen Habermas que “hem d’actuar en el saber explícit del nostre no saber”. I és en aquest context que els polítics han de prendre decisions. I ho han de fer “en la nítida consciència dels límits del saber dels viròlegs que els aconsellen”. Certament el coneixement científic ens ha aportat molt progrés, però també ens ha portat a vegades a la frontera del possible. La seva informació és imprescindible, però les decisions polítiques han d’atendre una suma complexa de vectors. I un govern incorre en una preocupant elusió de responsabilitat quan utilitza els científics per legitimar les seves decisions.

Portem un mes de confinament i segurament ens n'espera un altre encara. Com diu Emanuele Coccia, filòsof de les plantes, el gest de suspensió de la vida comuna “ha estat abrupte i radical, sense cap preparació ni seguiment”. I ara descobrim que la ciutat “ens protegia de la casa” i que “tota vida està exposada a la vida dels altres”. Per això, costa viure el confinament, per molt que des del poder ens ho reconeguin de manera paternalista, com una heroïcitat. A mesura que la cosa s’allarga la inquietud creix. Per què creix? Perquè no és una condició natural. Perquè passen els dies i va augmentant el neguit. Com ho farem? De què viurem? Perquè els humans necessitem donar un cert sentit prospectiu a la vida, i el confinament s’esgota en si mateix, no té futur. I perquè s’adquireix consciència que s'han menystingut els efectes en el dia després de les patologies que es van coent dins del gran tancament. (Ara s’està posant a investigar-ho, per exemple, ISGlobal.) Les forces ja estan molt tocades i la capacitat de la por i la culpa per actuar com a superego col·lectiu comença a decaure. I això fa que els dos tòpics mediàtics de la setmana siguin l’horitzó i l’autoritat, que d’alguna manera van junts.

2. Impotències. Tothom és conscient de la complexitat d'una situació que, com deia Pedro Alonso dimarts a la SER, ens ha agafat atrapats “en esquemes mentals del passat”. De l’OMS fins a la majoria dels governants quasi tothom ha arribat tard. I hem vist com les organitzacions internacionals han confirmat, un cop més, que són ens flotants, amb enormes dificultats per tocar de peus a terra, amb temor reverencial davant de les grans potències (ara la Xina més que cap). Al final, els que han parat de cop un món superaccelerat han estat els estats nació. I dilluns el president Macron va donar tota la solemnitat a aquest retorn. Per què, ara, els estats nació quan bona part dels problemes han vingut com a conseqüència de la seva pèrdua de capacitat per posar límits a les dinàmiques incontrolades dels mercats i de les finances? Doncs, precisament perquè a l’hora de parar-ho tot s’ha vist que continuen sent els únics que tenen eines per fer-ho. Cal que vulguin.

Ara es demana als que governen que ens treguin del pou ja. Que ens ensenyin un camí de sortida, perquè el pes del confinament comença a ser asfixiant. I els costa molt fer passos esperançadors i creïbles a la vegada. El president Macron es va intentar anticipar allargant el confinament però al mateix temps posant l’11 de maig com a inici del retorn al carrer, amb totes les precaucions, però amb renovades expectatives i amb un paquet important de mesures d’acompanyament. ¿Se’l creurà la ciutadania? Diuen que als governants actuals els falta autoritat –o, més planerament, lideratge–. Sempre m’ha semblat un debat equívoc, que ve més de la malenconia que del futur. ¿De Gaulle, Churchill o Roosevelt eren superhomes al costat dels nostres dirigents actuals o simplement són el fruit d’una altra època i unes altres circumstàncies? Tinc la sensació que bona part de la crisi de lideratge polític ve d’un dels mites de la cultura neoliberal ara amenaçada pels seus propis excessos: la meritocràcia que redueix el mèrit a termes de diners comptants i sonants i que desconeix la dimensió tràgica de la vida, sense la qual es difícil transmetre autoritat. Macron s’hi atreveix més que els altres. Té una bona peanya des de la qual parlar: president de la República elegit per sufragi universal directe.