Recosir el país
Filòsof1. CONSENSOS. Rebo una carta de Jordi Cuixart, que em desitja un bon any des de Soto del Real, i se’m fa un nus a la gola. Segueixo sense acceptar que siguin a la presó persones que han fet tant per evitar qualsevol desviació violenta d’un moviment que durant anys ha tret centenars de milers de persones al carrer sense un sol incident digne de menció. En Jordi m’assenyala unes prioritats que comparteixo plenament: “Grans consensos de país i recosir de punta a punta el territori (també l’emocional). Més Candel i més lluites compartides posades en valor”.
Efectivament, la política ha de tocar de peus a terra. Ha de baixar a la realitat d’un Procés que s’ha estavellat perquè ningú dels que el lideraven va ser capaç de frenar a temps. La pressió del clima emocional alimentat durant aquests anys, la por a la paraula traïció i les inevitables sordideses de la cuina política (on, no ho oblidem, cadascú té al cap les seves quotes de poder) varen bloquejar l’exercici adequat de la raó estratègica. Fins que el 27 d’octubre el principi de realitat va ensenyar la poteta: la proclamació de la República era ficció i (utilitzant una expressió de Santos Julià) “el dinosaure de l’Estat era allà”, impertèrrit, disposat a deixar anar la força que calgués. I així s’ha pagat la gran fantasia de la ruptura unilateral. Ni l’Estat podia permetre-la, ni el sobiranisme tenia forces per imposar-la. Si no s’hagués volgut creure que l’Estat acceptaria la decisió d’una majoria (que a més no era ni absoluta) sobre la seva pròpia ruptura, que Europa es posaria al costat de Catalunya, que el descrèdit internacional enfonsaria Espanya i que el bé triomfaria, com a vegades passa a les pel·lícules, no hauríem pres tant de mal. I ara no s’estarien gastant tantes energies en un ritus de reparació del president cessat, que, en el fons, és un exercici de dol pels errors comesos.
2. PRIORITATS. Sí, crec que el primer pas que ha de fer qui vulgui definir una estratègia de llarg recorregut és tornar a sargir el país. El govern que vingui ha de tenir un programa orientat en aquesta direcció. Sempre hi haurà un sector que creurà que val més seguir en l’agitació i que el manteniment de l’article 155 és millor que un govern dins del marc autonòmic, pel principi d’aguditzar les contradiccions. És afegir ficció a la ficció. Com ho és la teoria que un esfondrament econòmic jugaria a favor de la independència: cada punt del PIB que restem ens acosta a l’objectiu perquè acabarà obligant el govern espanyol a cedir, he sentit a dir. No ens enganyem: si hi ha un esfondrament el pagarem tots.
L’independentisme ha de sortir del perímetre si no vol començar a descomptar forces. Ha de guanyar capacitat d’incorporar altres sectors i, per això, ha de marcar objectius compartibles i no hipotecar-ho tot al programa de màxims, que s’ha demostrat inassolible a curt termini. Els partits que han configurat aquest bloc han de recuperar perfil i polítiques diferenciades i no renunciar a la veu pròpia. No pot ser que sobre allò que no estan d’acord callin. I que passin de puntetes sobre els canvis i les fractures de la societat.
Tres prioritats. Primera, buscar territoris de consens ampli sobre les opcions que han donat i han de seguir donant una singularitat i una imatge referencial a Catalunya. Surt sempre la fórmula innovació, medicina, cultura i turisme, però n’hi ha més. Què ens impediria ser referents en la manera de tractar el canvi climàtic i els equilibris sistèmics? En aquest sentit, segona prioritat: Barcelona. La ciutat com a lloc natural per teixir espais compartits, per afrontar problemes molt actuals -de la immigració a les desigualtats- que reclamen proximitat. Faltats com estem de hard power polític i econòmic, Barcelona és bandera en allò que podem ser forts, el soft power, la creativitat i la vida bona. I per això cal pensar en termes metropolitans, tercer gran objectiu: que no se sentin exclosos amplis sectors de la societat, que es puguin compartir lluites contra els abusos de poder. I aquí l’esquerra té molta responsabilitat. Per què el PSC està perdent el cinturó barceloní? Per què als comuns els costa tant penetrar-hi? Matèries per a l’agenda de la reconstrucció després del xoc, temes que haurien de trobar espai en un debat públic que s’ha fet monotemàtic fins a l’asfíxia.
