Les preguntes del gat
1. La tecnologia. ¿Com podem ser gats en l’univers digital? “¿Com podem seguir sent autònoms en un món en què ens vigilen constantment i on ens inciten a anar en un sentit o un altre algoritmes manejats per algunes de les empreses més riques de la història, que no tenen altra manera de guanyar diners que aconseguir que les paguin per modificar el nostre comportament?”, aquest repte ens el proposa Jaron Lanier, músic i tecnòleg estrella de Silicon Valley, a 'Diez razones para borrar tus redes sociales de inmediato'.
Jo també vull ser gat. I per això em formulo algunes preguntes abans de quedar cegat pel principi que diu que fora de les xarxes no hi ha salvació. Tota nova tecnologia genera una fase de fascinació en què el poder de la promesa encara no ha permès l’emergència dels efectes reals dels nous instruments. La tecnologia no és res més que un conjunt d’eines, i malament rai el dia que ens creguem que és més que això. Voldrà dir que n'hem perdut el control o que el seu destí està en tan poques mans que la immensa majoria només som figurants. La digital és tan atractiva com poderosa i per això cal mantenir els ulls oberts si no ens volem resignar a ser ramat, conjunt d’humans fets a mida.
2. Les qüestions. Cal plantejar algunes qüestions per mantenir almenys viva la tensió crítica: ¿estem preparats per a l’acceleració digital? Quan veig els dits que no paren de moure’s sobre els telèfons, quan constato el que costa estar estones llargues sense consultar l'iPhone, quan hi ha taules de gent dinant tots enganxats al seu 'gadget', m’inquieta la ruptura en la relació de les persones amb els temps essencials de la vida: el temps de pensar, el temps de crear, el temps d’estimar, el temps d’avorrir-se, el temps de conversar, el temps de divertir-se. Hi ha una espècie de neguit difós que ho fa tot urgent, i que ens allunya del passat i del futur, instal·lats en un present continu tan obsessionant com fugaç. Aquest deliri, ¿deixarà molta gent pel camí? Ens posseirà a tots?
No lluny d’aquesta qüestió, una altra: ¿anem cap un llenguatge més agressiu?, ¿les xarxes polaritzen? L’exigència de brevetat, de lectura fàcil i ràpida, de contundència atractiva, té efectes sobre els relats i qui controla el llenguatge controla el món. Abreviar vol dir simplificar, eliminar els matisos. Decauen els adverbis i els adjectius edulcorants. El que es busca és l’adhesió (enfront de la qual prolifera el rebuig o l’insult), terra erma per al pensament crític.
I en aquesta lògica simplificadora, on és la veritat? Com la podem discriminar? Les 'fake news' no són novetat: a la història sempre s’ha cavalcat sobre notícies falses. Però si ara ens sorprenem és perquè la dimensió de l’estafa ha pres enormes proporcions. La veritat es fixa per repetició. És socialment verdader allò que s’ha repetit milions de vegades.
Davant de l’allau, la pregunta crucial: ¿queda espai per a la privacitat, per a la intimitat? De Hannah Arendt a Milan Kundera, en la segona meitat del segle passat vam sentir a dir sovint que era característica del totalitarisme la desaparició de l’àmbit privat: tota la nostra vida estava exposada a la mirada dels poders. Ens hem convertit en éssers en visibilitat permanent. I hi contribuïm poderosament amb un exhibicionisme narcisista que brolla arreu.
Del Big Brother al Big Other. Soshana Suboff, que va ser professora a la Harvard Bussiness School, parla d'un nou capitalisme “fruit de l’acoblament clandestí de l’enorme poder del digital amb la indiferència radical i el narcisisme intrínsec del capitalisme financer”. El Big Other com a règim institucional omnipresent basat en la idea forta de vendre en temps real “l’accés a tota la nostra vida, a tots els nostres comportaments”. És a dir, una vigilància generalitzada de la nostra quotidianitat. Abans en dèiem totalitarisme. Si volem ser gats, haurem de buscar maneres de sobreviure en aquest nou context.
