Política i frivolitat

i Josep Ramoneda
09/04/2019
3 min

1. Campanya. El nivell de frivolitat assolit per aquesta campanya electoral ha adquirit dimensions de rècord. I ningú ha anat més lluny que Pablo Casado en l’exercici de la indecència verbal. N’hi ha una pila d’exemples. Però si una frase retrata la falta d’escrúpols de qui la va pronunciar és aquesta: “Sánchez prefereix les mans tacades de sang a les mans pintades de blanc”. Tampoc es queda curta una altra frase del president del PP que denota el nul respecte que té per la ciutadania a qui es dirigeix quan fa emfàtiques afirmacions que qualsevol persona mínimament informada sap que són completament falses: “Iglesias, Otegi i Puigdemont seran ministres si Sánchez és president”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mentre Casado fa soroll, Vox ha optat per una campanya discreta. El president del PP ja els fa la feina. A ells no els cal gesticular, tothom sap com són. Van néixer per reviure els valors del passat –el nacionalcatolicisme, la pàtria immutable, la família patriarcal i l’ordre–, sobre els quals s’assentava el feixisme espanyol; adaptats, això sí, a la nova fase del capitalisme, és a dir, barra lliure per a l’economia. No els cal cridar, se’ls reconeix a primera vista. I mentre Casado propaga el seu discurs a través dels mitjans tradicionals, ells centren els seus esforços en dirigir-se directament a la clientela per la via digital.

S’entén la inseguretat de Casado, obsessionat per matar l’ombra del seu antecessor i fer oblidar l’herència d’un partit que va sortir del govern per la porta de darrere de la moció de censura, amb la corrupció com a insígnia. Mentre Rajoy era estalviador amb les paraules, ell xerra sense parar i s’entrega a gust a les passades de frenada. Casado només té dos temes: Catalunya i Pedro Sánchez. I dos objectius: acabar amb l’independentisme i amb l’actual president. És a dir, confrontació i polarització. Amb aquesta panorama només es poden fer dues preguntes, que en realitat són una: què esperen els liberals i conservadors demòcrates de la dreta espanyola?, quan tardaran a tombar-lo si el tripartit de dreta no suma? Ja fa temps que els silencis dels demòcrates espanyols són clamorosos: la immensa majoria de la intel·lectualitat progressista s’ha mantingut callada davant del conflicte català, mentre els nous reaccionaris provinents de la vella esquerra feien front comú amb el patriotisme més agressiu. I la dreta liberal o no existeix o està tan amagada que no se la veu.

2. Poder. Però la frivolitat va per barris i en l’independentisme també té les seves quotes. Comença a ser ja clamorosa en el cas de Puigdemont i la patrimonialització del PDECat al servei de la seva supervivència política. “Catalunya no es pot dirigir des de Waterloo. Això no pot continuar així”. Marta Pascal ha gosat dir-ho, després de ser defenestrada, amb una claredat inusual en un món en què pesa la por al què diran i on fins que es clarifiqui l’horitzó judicial serà molt difícil dir les coses pel seu nom, separant les emocions de la racionalitat, i sortir de la paràlisi actual. La reacció de Puigdemont ha sigut immediata: promocionar al seu nucli de Brussel·les per reafirmar, si calia, el seu control de JxCat.

El problema de no parlar clar és que els conflictes d’interessos acaben apareixent igualment. I de manera descarnada. Puigdemont necessita el conflicte per seguir existint políticament. I ara tensa l’espai sobiranista, de la mateixa manera que més endavant pot jugar al “com pitjor, millor”, quan es tracti d’evitar el pitjor a Madrid. En tot cas, el que ja és una realitat indissimulable és que per als dos principals partits independentistes les tres pròximes fites electorals tenen un objectiu: arribar primer que el veí i aconseguir l’hegemonia en el sobiranisme. Les grans promeses decauen. Les grans paraules ens fan oblidar sovint que l’essència de la política és la lluita pel poder.

stats