El món després del coronavirus
1. L'espera. ¿El món serà diferent després de la crisi del coronavirus? És una pregunta que es repeteix aquests dies. Tenim pressa. L'angoixa creix a mesura que es va posant nom a les persones contagiades: ja no són fantasmes, tothom comença a tenir algú conegut, de lluny o de prop, afectat per la malaltia. Ja no és una amenaça que ens arriba per les pantalles, s’ha encarnat entre nosaltres. He pres consciència de la tensió en què vivim al sortir de casa al matí: m’ha alleujat veure gent amunt i avall, com un dia qualsevol, i els carrers plens de cotxes, en contrast amb les imatges de ciutats desertes i estadis buits amb què me n'havia anat a dormir. La idea de confinament s’associa a estances grises i depriments d’espera indefinida com era el purgatori cristià. ¿Una metàfora del món que ve?
¿El món serà diferent? L'única resposta ara mateix és que depèn de quant temps tardi a desaparèixer el coronavirus de les portades. Tots sabem que, quan deixa de ser notícia, el fet més greu desapareix ràpidament de les nostres consciències. Si fos fundada la idea –sobre la qual els científics tenen dubtes– que el coronavirus és estacional com les grips habituals, amb la pujada de les temperatures vindria una treva. I podríem confiar que l’hivern que ve ja hi hauria una vacuna en curs. Si fos així, si per Pasqua es passés pàgina, segurament que la sotragada econòmica quedaria en un ensurt i les actuals dinàmiques de poder s’imposarien, sense que les lliçons del coronavirus servissin de gaire. És més, podria ser perfectament –de fet la propaganda xinesa sembla que ja està en marxa– que guanyés reputació el despotisme asiàtic i l'autoritarisme cotitzés a l'alça. Premi a la capacitat d'implementar l'excepció.
2. La culpa. I, tanmateix, la crisi del coronavirus ens ha recordat moltes coses sobre la condició humana que sovint preferim oblidar. La primera és evidentment la precarietat de l'espècie, la seva essencial contingència, que per més que “las ciencias adelantan que es una barbaridad”, com deia La verbena de la Paloma, encara estem exposats a abruptes agressions de la naturalesa –sovint motivades per negligències nostres– que ens deixen descol·locats. I no és dolent prendre consciència d'aquesta condició quan encara hi ha qui, des de la supèrbia de l'estupidesa, nega evidències com el canvi climàtic.
Ens confirma també el que la literatura, amb la seva visió distòpica del futur, fa temps que ens adverteix: que en l'horitzó no hi ha l'emancipació personal i col·lectiva sinó uns poders –reforçats per imponents pròtesis tecnològiques– que pretenen formatar-nos a conveniència. I ens ratifica en la vulnerabilitat de les persones a la por i en la rapidesa amb què es transforma en angoixa i en pànic, malgrat que les enquestes demostren una certa voluntat de resistència a les alarmes, amb ganes d'intentar seguir al màxim possible en la normalitat, encara que sigui al preu de buscar la tranquil·litat en absurdes teories conspiratives.
Tanmateix la corba de l'epidèmia mana. I arriba un moment en què els governs –fins i tot els que han estat més prudents, com l'alemany, l'espanyol i el català– se senten obligats a fer passos cap a les mesures d'excepció. I aquestes mesures porten inscrita la culpabilització de la ciutadania. ¿Som culpables de la contaminació dels altres? ¿Si miro de fer vida normal tinc un comportament irresponsable i insolidari? Entrem per aquesta via en una espiral realment perillosa, perquè no fa més que agreujar la inseguretat i l’angoixa i, per tant, no és la millor manera de rearmar-se per al dia després. La por perdona els excessos del poder. Quan tot s’hagi oblidat, el que hauria de ser imperatiu és treure'n lliçons elementals per a la governança del món. I em temo que el màxim que veurem és una certa recomposició de les relacions de forces i no forçosament en favor de la llibertat.