Que el llegir no faci perdre l’escriure
1. Prolegòmens. Falta una setmana perquè arrenqui el judici del Suprem contra els dirigents independentistes i ja comença a tenyir la vida política. Les lamentables condicions de trasllat dels presos de Catalunya a Madrid i les humiliacions denunciades pels afectats anticipen que, enmig del clima de revenja alimentat per la dreta i per part dels mitjans espanyols, no li serà fàcil al tribunal donar una imatge d’independència i pulcritud en l’aplicació de la justícia.
Simultàniament, els prolegòmens del judici fan més palesa la paràlisi de l’independentisme, obsedit en una falsa unitat que bloqueja els diferents actors i buscant camuflar la impotència en l’acció política amb la retòrica inflamatòria que insisteix que, ara sí, a la pròxima va la vençuda; quan arribi la sentència, la independència o l’esfondrament de les institucions espanyoles –que és una variant de moda– es donaran d’escreix. ¿Saben realment el que és un estat o fan veure que ho ignoren?
2. Política. La sacralització dels objectius sovint enterboleix l’enteniment i per tant l’acció. Certament, no és molt oportuna la coincidència entre el començament del judici i la tramitació parlamentària dels pressupostos de l’Estat. Els climes emocionals no són els millors medis per a les transaccions. I, amb aquest estat d’ànim, la temptació de demanar l’impossible és gran, però es miri com es vulgui el marge perquè Sánchez pugui fer un gest a favor dels acusats en l'actual moment processal és mínim. Però la guerra dins del sobiranisme continua i Esquerra ha volgut actuar primer. I si al final els pressupostos no surten ja hi ha coartada: a Sánchez no li interessa anar a les municipals lligat als independentistes.
¿Realment hi haurà un abans i un després del judici? Estem en la fase d’escalada que conduirà a moments especialment impactants, com les declaracions dels acusats o les formulacions de les acusacions definitives, però, en tres mesos, hi haurà pujades i baixades en l’atenció. I a mesura que s’acostin les eleccions municipals la tensió electoral correrà paral·lela als esdeveniments de Madrid. I les eleccions donaran uns resultats que ens indicaran les pautes del moment decisiu: la publicació de la sentència i la seva gestió posterior.
Hauran estat uns mesos amb la justícia espanyola exposada al món. La premsa internacional en farà un seguiment massiu perquè la seva dimensió política en fa motiu d’atenció, per molt que alguns s’entestin en la bizantina distinció entre presos polítics i polítics presos. El prestigi a la baixa de la democràcia espanyola en l'àmbit internacional, del qual Rajoy va estar absent des que va esclatar el conflicte català, té en aquest judici un examen. I, segons com es desenvolupi, pot passar factura a la justícia espanyola. Sense que això hagi de donar peu a certes fantasies, perquè sigui quin sigui el desenllaç no ens podem fer il·lusions sobre les reaccions dels països de l’entorn.
En qualsevol cas, l’acompanyament dels presos en el judici no pot servir d'excusa per fer vacances polítiques. Ni per recrear-se en la denúncia escandalitzada, en nom dels grans principis. Cal preparar-se per al dia després, quan s’haurà acabat el temps de la indecisió. Dedicar-se simplement a engreixar verbalment el mite del 'momentum' no porta enlloc. I la defensa dels acusats no és incompatible, llevat per als que segueixen instal·lats en la fantasia de l'unilateralisme, amb preparar una nova etapa, amb uns pressupostos aprovats (tant a Espanya com aquí) i fent els possibles perquè el trident de la dreta neoautoritària no arribi al poder. Tampoc impedeix carregar-se de raons davant de la comunitat internacional deixant que la transversalitat del sobiranisme s’expressi i trencant la imatge tancada i monolítica que se n'ha creat des d'Espanya amb l’ajut impagable de l’independentisme de croada.
