Joc d’embarbussaments
1. Miratges. Carles Puigdemont i Toni Comín es beneficien d’una decisió del TJUE sobre Junqueras, que es queda a la presó mentre ells prenen possessió del seu escó europeu. Pedro Sánchez proposa Dolores Delgado com a fiscal general. I la dreta crida a cor “Esto es de juzgado de guardia”. De la politització de la justícia hem passat a la desjudicialització de la política, la qual al seu torn comporta una politització de la justícia, com si tot plegat es tractés d’un embarbussament.
Espanya estrena govern de coalició en el moment en què l’independentisme canta victòria –amb la boca petita, tot sigui dit– al Parlament Europeu. Vivim en un permanent joc de miratges que fa cada cop més difícil avaluar el valor real de cada cosa.
El nou govern s’ha compromès en dues direccions: política de reformes amb mirada d’esquerres; i reconducció de la qüestió catalana a partir del reconeixement del sobiranisme i la promesa desjudicializació del conflicte. I això en el context actual requereix fermesa –no arrugar-se a la primera acusació de traïció a la pàtria ni a la primera exigència dels poders de sempre- i adequada administració dels temps. Recuperar l’agenda de les reformes socials és una prioritat en una societat cansada del brutal simplisme de la confrontació Catalunya-Espanya. El dia menys pensat el carrer pot esclatar (com passa a la veïna França) i no pas per les qüestions patriòtiques. I ho haurien de tenir present tant el govern espanyol com el català.
Després de dos anys de bloqueig que han posat en evidència la impossibilitat de la ruptura unilateral, ha arribat l'hora de canviar de pas, que és el que significa l’acord d’investidura PSOE-ERC. Que la vicepresidenta Carmen Calvo digui, dirigint-se al govern català, “Ja som govern, ja ens podem asseure”, és un gir. I que això passi en el moment en què Puigdemont i Comín prenen possessió dels escons d’eurodiputats, hi afegeix un factor positiu: Europa veurà el conflicte més de prop. I això hauria de contribuir a racionalitzar el comportament de les parts. Tanmateix, la conflictivitat que hi ha dins de l’independentisme no ho fa fàcil perquè des del primer moment s’ha vist la intenció de Puigdemont d’ofegar l’estratègia possibilista amb apostes de màxims. La taula de diàleg és, a aquestes altures, un primer pas que no té cap sentit menystenir. Fer del seu fracàs immediat l'objectiu d’un sector de l’independentisme és continuar instal·lat en el bloqueig. Creure que contra la dreta es viuria millor forma part de l’infantilisme.
2. Paradoxes. En aquest context, Pedro Sánchez, aficionat als cops d’efecte, després de fer un govern de fidels, deixant les coloraines per a Podem, ha sorprès proposant Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat. I amb aquest ham pensat perquè la dreta entri a la brega des del primer minut, deixa tres missatges: l'autonomia de la Fiscalia General respecte al govern és perfectament descriptible (i sempre ha existit en funció de la personalitat de l’escollit); per respondre a l'estratègia de la dreta de transferir constantment la política a la justícia cal una personalitat forta al davant de la Fiscalia; per desjudicialitzar la política cal polititzar la justícia. Un joc de paradoxes propi de l’embolic en què estem.
El diàleg anirà paral·lel al que passi a Estrasburg durant el procés de tramitació de suplicatori. L’independentisme té raons per fer bandera d’haver posat Puigdemont i Comín a Europa. I la justícia espanyola hauria de reflexionar sobre les rebregades que ha patit en aquests anys. Però cal saber que l’independentisme té escassos partidaris a Europa i que en tot cas són les formes i maneres amb què s’han fet les coses el que li pot permetre marcar algun punt més. Però això no justificaria tancar-se en banda en nom de la confrontació. La taula de negociació és un pas i cal treure’n partit, ara mateix, no hi ha vies per a l’acceleració. I el risc principal per a l’independentisme és que es debiliti en les lluites internes, abans de treure’n cap profit.
