La ignorància i la violència

1. Desconeixement. Insisteix Pedro Sánchez que el conflicte català és “una crisi de convivència” que s'ha de resoldre en primer lloc entre catalans. Amb anàlisis tan insuficients és evidentment difícil encertar les estratègies adequades. Cada dia que passa és més evident que el president Sánchez es va equivocar de mig a mig forçant noves eleccions; que la qüestió catalana va ser determinant en la seva decisió; que té un desconeixement considerable del que passa a Catalunya; que en conseqüència no té projecte per afrontar la situació; i, per tant, no té altra resposta que l’apel·lació permanent a la llei i l'ordre, que no és mai la manera de desencallar un conflicte perquè és la negació implícita de la solució política.

És evident que un president del govern ha de garantir l’ordre als carrers. Però és evident també que aquest no pot ser l’únic horitzó de la seva acció. Perquè això té dos efectes nocius: dona tot el protagonisme del conflicte a la violència (quan qualsevol observador que no porti ulleres graduades ideològicament sap que és una petita part del tot), de manera que ajuda a incentivar-la; i desplaça el mateix discurs del president a territoris perillosos. És certament obligació seva fer costat a les forces de seguretat, però això no hauria d’impedir a un governant demòcrata exigir també a aquests policies el compliment de la llei. Quan l'única resposta a un conflicte és la seguretat, és molt difícil traçar vies de sortida democràtiques.

2. Reconeixement. La irrupció de la violència en les mobilitzacions contra la sentència només ajuda a complicar les coses. Facilita el relat global de desqualificació de l’independentisme i és una coartada magnífica perquè uns governants sense projecte segueixin transferint al jutge de guàrdia la solució d'un problema polític. Quantes vegades sentim els partits espanyols amenaçant amb denunciar qualsevol declaració? Que Elisenda Paluzie digui que “els aldarulls fan visible el conflicte” és d’una frivolitat inquietant. Però que Vox l’amenaci immediatament amb el jutge de guàrdia dona la mesura de la idea que alguns tenen de la llibertat d’expressió.

Es miri per on es miri, la violència fa mal a l’independentisme i a Catalunya. Les imatges de flames i batusses es multipliquen exponencialment perquè són més escandaloses que una manifestació multitudinària i pacífica. I creen una visió desvirtuada del que passa. La violència, a més, és contaminant i genera una falsa expectativa: que l’independentisme té capacitat insurreccional per guanyar la partida. Un miratge que per més que alguns el defensin i que faci trontollar autoritats com el president Torra, és absolutament perjudicial per a Catalunya. Buch té raó. Res no justifica jugar a perdre les institucions catalanes en una aposta que no es dona cap condició perquè pugui ser guanyadora. La violència, a més, indigna la ciutadania i no ajuda a teixir complicitats.

Sentim dir aquest dies que cal tenir paciència, que cal arribar al dia 10 de novembre, i que després ja veurem. Però no hi ha després si no hi ha unes mínimes idees clares sobre el que es pot fer. Només hi ha un camí: el reconeixement. L’independentisme ha d’assumir que ara com ara la independència és inviable i ha de reconèixer el marc espanyol i europeu en què estem. Però les institucions espanyoles s’han de comprometre a no repetir l’error de fer de la judicialització del conflicte una estratègia política i reconèixer que l’independentisme és aquí i és un subjecte polític realment existent. I que si un dia una àmplia majoria de la societat catalana es decantés cap a l’independentisme, caldria trobar una solució entre tots. Sense aquest reconeixement mutu, la cronificació del conflicte està garantida. Ara toca fer política, la subhasta de provocacions de la qual viuen uns i altres no porta enlloc.