Fugir d’estudi
1. Sedició. El president Sánchez va començar la seva declaració oficial sobre la sentència del Suprem cantant les excel·lències de la democràcia espanyola i dels seus tribunals. ¿S'imaginen Macron o Merkel donant explicacions sobre els seus règims? En el fons, bona part del problema és la baixa autoestima de les institucions espanyoles, després d’una història plena de foscors en què la democràcia ha estat rara excepció. I això impedeix afrontar amb autoritat i grandesa les situacions delicades.
La duresa de les penes fa de difícil digestió la sentència del Suprem, però el text no és banal. Certament, el més rellevant és la decisió de no recollir el delicte de rebel·lió sobre el qual s’havia construït tot el procediment. El Tribunal desmunta la instrucció del jutge Llarena, la investigació de la Guàrdia Civil sobre la qual es fundava i el relat assumit per la Fiscalia, dient amb tota rotunditat que no hi va haver intent de cop d’estat, que en cap moment el sistema institucional va estar en perill i que els acusats mai van creure el que prometien. No és una correcció menor: pel contingut (desmunta l’argument central sobre el qual s’havia construït la campanya mediàtica i política contra el Procés) ni per les conseqüències (la rebel·lió va ser decisiva per a la presó preventiva).
Malgrat el gir conceptual, el Tribunal s’enfila cap a la gamma alta de les condemnes per sedició. I ho fa amb una argumentació preocupant perquè, tractant-se d’una sentència amb valor jurisprudencial, dona carta de naturalesa a un delicte que es considerava obsolet, i obre així la seva utilització en casos de desordres públics, amb preocupants conseqüències sobre drets fonamentals. Si la sedició exigeix violència tumultuària i aquesta es redueix al 20 de setembre i a l’1 d’octubre del 2017, poc tumult va haver-hi. Si la policia no hagués intervingut el dia del referèndum de la manera que ho va fer, com s’hauria justificat la sedició?
2. Exclusió. Es vulgui o no, amb la sentència s’entra en una fase nova, en què és cabdal que no s’imposin els partidaris de fer del bloqueig normalitat.
Però, ¿realment els dirigents espanyols estan disposats a acceptar la realitat de l’independentisme i els dirigents independentistes els límits de la seva aposta? La dreta espanyola ha deixat clar que no en té prou, que només entén el conflicte en termes de desfeta de l’independentisme. I es disposa a tutelar Sánchez. El president fa una exhibició preocupant de la seva inseguretat. La seva declaració institucional deixa molts dubtes: s’arrambla a la dreta quan precisa que l’acatament suposa “el compliment íntegre de la pena” (deu ser el que demana la multitud cautelosa) i denota el seu desconeixement de la realitat reduint el problema a un conflicte intern dels catalans. Una fugida d’estudi: que ho arreglin ells. L'enèsima negativa a afrontar políticament el conflicte.
De les intervencions dels polítics catalans és difícil separar la part política de la part ritual. Era un moment per a l’emocràcia (l’us emocional dels esdeveniments). Tanmateix, em quedo amb una afirmació de Puigdemont: mobilitzeu-vos i aneu a votar massivament el 10-N. Ve ara una etapa de relleu en el lideratge polític. El que s’ha de fer a un i altre cantó és clar: renunciar al programa de màxims per poder parlar. Començar a negociar amb el referèndum per davant no porta enlloc. El problema és que a un i altre cantó són molts els que se senten còmodes en l’estancament actual convertit en miserable statu quo.
Si la qualitat d’una democràcia s’avalua per la seva capacitat d’inclusió, resulta il·lustratiu que la democràcia espanyola integri millor un partit d’extrema dreta com Vox que un moviment democràtic d’ampli espectre com l’independentisme. Res provoca tant un Estat com veure la pàtria desafiada pels que s’autoproclamen pàtria. I aquest és el límit d’un conflicte del qual costa albirar un desenllaç. Sobretot quan la pèrdua és peatge obligatori per a un sol cantó.