Les formes i el fons
Filòsof1. Clima. Fa tan sols un mes i escaig que la moció de censura va enviar Rajoy als llimbs (i a fe que allà s’ha quedat, sense caps ganes que li tornem a veure la cara). De la tempesta permanent hem passat a un rar estat de bonança. ¿És un miratge o expressa un canvi real de les coses? ¿Hem d’entendre que s’ha tancat un episodi que ha forçat al límit les costures en la relació entre Catalunya i Espanya i ara comença un altre cicle, o és només una pausa abans d’un nou moment de confrontació?
De moment, han canviat les formes. I han canviat des de la franquesa. Assumint cada part els límits de l’altra: el govern espanyol defensarà la Constitució, com no pot ser d’una altra manera; i el govern català mantindrà l’objectiu de l’autodeterminació, sobre el qual ha construït la seva majoria. Però torna a ser normal el que semblava impossible: el president espanyol rep el president català (feia més de dos anys que no passava) i es convoca la comissió bilateral (que no s’havia reunit en set anys de govern de la dreta). El canvi de clima és evident. Han convergit en el temps dues coses. Primera: el relleu al govern a Madrid, un canvi en les cares i les maneres (ben venut a l’opinió pública) que ha servit per constatar fins a quin punt l’estil autoritari del PP i cridaner dels seus aliats-enemics de Ciutadans s’havia fet asfixiant. Tots dos han entrat en fase de desconcert, els uns perquè no es podien imaginar ser expulsats d’un poder del qual sempre s’han considerat propietaris i els altres perquè s’han trobat fora de joc en un moment en què ja havien començat a repartir càrrecs, convençuts que guanyarien les properes eleccions.
Segona: l’independentisme va votar la moció de censura. Havia completat el procés de dol pels errors que van dur a la proclamació retòrica de la República i a la desbandada posterior. Confortat per la seva victòria del 21-D, ha acabat assumint el canvi de cicle, i per tant ha desplaçat l’unilateralisme a l’altar dels bons desitjos. I torna a fer política espanyola.
2. Opinió. ¿És suficient aquesta coincidència per pensar que les coses a partir d’ara tornaran a la via política democràtica, de la qual mai haurien d’haver sortit? Perquè això sigui possible és imprescindible que els que fins ara s’han beneficiat electoralment de l’estratègia de la confrontació comencin a percebre que el discurs de la intransigència ja no és tan rendible. I que la ciutadania doni senyals que se sent més a gust amb els que volen parlar i negociar que no pas amb els que, com Casado i Rivera, asseguren que mai parlaran amb separatistes i exigeixen la seva rendició incondicional. Sens dubte, el PP i Ciutadans ho tornaran a intentar. Buscaran atiar el foc amb l’objectiu que Sánchez es cremi en el desig de demostrar a Europa que sí, que aquest problema es pot enfocar políticament. És factible pensar que després dels moments d’alta tensió que s’han viscut, amb l'independentisme violentant la llei i el govern i les institucions espanyoles desfermant els mecanismes repressius d’excepció, la ciutadania vulgui un retorn al diàleg i a la distensió. Tanmateix, hi ha un obstacle capital: la qüestió judicial. Si l’alleujament no arriba als tribunals, el risc d’explosions, d’incendis sentimentals, de retorn a la confrontació serà difícil d’evitar.
No seria estrany que tot plegat tingués una ratificació electoral relativament pròxima. Per poc que les coses li vagin de cara, Pedro Sánchez podria tenir la temptació, abans que el PP i Ciutadans recuperin el to, de buscar una convocatòria electoral –alguns diuen que coincidint amb les municipals– per reafirmar una nova etapa. Però de la mateixa manera que en un mes han canviat tantes coses, en el que queda d'any en poden passar moltes més. No ho oblidem: els problemes de fons que van generar el conflicte segueixen existint.