2014, fi d’època
1. La crisi. Al marge de l’opinió personal que em mereix Alfredo Pérez Rubalcaba, un dels polítics més competents i menys fantasiosos que he conegut, m’ha sorprès i em sembla significatiu tot l’enrenou organitzat al voltant de la seva mort. El comiat de Rubalcaba s’ha convertit en un funeral del règim del 78. Nostàlgia d'una política més sòlida, s’ha dit aquests dies. O potser d’un règim més estable i amb els confins més definits. De cop, com si es tractés d’un retorn al passat hem tornat a trobar al centre de l’escena el rei Joan Carles i Felipe González. I el vell corporativisme bipartidista s’ha deixat portar per la malenconia.
Tot plegat m’ha portat a l’any 2014. Fem una mica de repàs: al 25 de maig hi va haver eleccions europees, marcades per la irrupció de Podem, que obria en canal al bipartidisme i trencava la cultura de la indiferència de la fase culminant del règim del 78. Els moviments socials formaven part del paisatge democràtic, però mai havien gosat fer el pas que va del carrer a disputar el poder als partits tradicionals en l’espai institucional. Els hereus del 15-M ho van fer i van obrir uns esvorancs al règim pels quals després han anat entrant altres opcions. I el bipartidisme ha anat perdent el control de la situació.
Poc després, el 19 de juny, abdicava el rei Joan Carles. El pànic s’havia apoderat de les elits del règim i es necessitava un senyal de canvi. Li va tocar al monarca, que estava perdent la raó de ser de la seva legitimitat: la utilitat. El que fou el bon traïdor que va fer el pont entre el règim franquista i la legitimitat democràtica, el que s’havia construït una imatge de garant de l’estabilitat en els moments delicats, començava ja a ser un problema quan només era notícia per les seves aventures personals. S’havia fet prescindible. Apartant-lo es pretenia que s’endugués amb ell els signes de desgast i envelliment del règim. Ha estat una quimera.
Al juliol, Pérez Rubalcaba deixava la política. Ja només quedava Mariano Rajoy com a representant de l’època daurada del bipartidisme, però estava marcat des de feia dos anys pel cas Bárcenas i la corrupció estructural del PP, que acabaria fent-lo caure. A Rubalcaba el seus correligionaris i adversaris li agraeixen la seva aportació a la successió en la Corona. Només el PSOE podia neutralitzar el debat sobre la República que l’abdicació podia haver obert. Últim servei al règim del 78.
Per acabar-ho d’adobar, el 9-N dos milions tres-cents mil catalans van votar en la consulta declarada il·legal pel Tribunal Constitucional. Obrien així el camí cap al xoc del 2017, la crisi més important de la democràcia espanyola. Ara, amb la perspectiva del temps, queden pocs dubtes que el 2014 fou un final d’etapa. Que el canvi al capdavant de l’Estat denotava una consciència de crisi sobre un buit polític, en què ningú ha estat capaç de governar la mutació del règim, i que fa que la situació actual sigui tan oberta com confusa és la forma de cristal·lització de la nova etapa. Hi ha molt a refer en una democràcia gastada.
2. L’apogeu. L’any 1982, amb l'aclaparadora victòria socialista, la Transició va passar finalment de potència a acte. Fou el PSOE el que va donar forma definitiva al nou règim, prioritzant l’estabilitat i la consolidació del sistema en un país que venia molt justet de cultura democràtica. Així es va configurar un sistema bipartidista rígid en què el PSOE i el PP (un cop culminada la seva travessa del desert) compartien el monopoli absolut del poder, amb la complicitat dels dos grans partits nacionalistes perifèrics (PNB i CiU), encarregats de completar majories quan era necessari. Aquest període zenital del règim s’acaba el 2014. I això és el que ens han recordat els que han convertit l’enterrament de Rubalcaba en un exercici de malenconia pel bipartidisme perdut. Passem pàgina.
