Europa s’enfonsa al mar
Filòsof1. MAR MORTA. Des de petit em van ensenyar que era un deure moral ineludible assistir una persona en situació de risc. Si una societat civilitzada és aquella en què les persones es poden mirar als ulls, és a dir, en què regna el respecte entre iguals, membres de la mateixa humanitat, mai ningú pot ser reprimit per ajudar qui es troba en perill. Aquest principi no regeix a la Unió Europea. Assistir un nàufrag, si és algú que intenta entrar en el territori protegit, pot ser considerat delicte. L’últim exemple és recent. L’ARA ho ha explicat àmpliament: un vaixell de Proactiva Open Arms, l’ONG catalana que rescata persones a la Mediterrània, està immobilitzat per la Fiscalia de Catània. I els seus responsables estan acusats de voler entrar immigrants a Itàlia i de violar les lleis i els acords internacionals per no entregar-los a les autoritats de Líbia.
Tothom sap que Líbia és un estat fallit, en què regnen les màfies que exploten les persones fins a l’esclavitud posant-los en situacions impossibles, retornant-los als seus països perquè hagin de refer el camí i pagar noves i successives extorsions i explotant-los de manera salvatge mentre esperen afrontar la incerta travessa del mar, en uns viatges que els promotors saben que estan condemnats al fracàs, que formen part de la dinàmica d’anada i tornada que serveix per engreixar-los les butxaques. Tot això aquesta Europa en estat d’anorèxia moral ho sap perfectament però no li importa. Els governs, cada dia més claudicants en tots els fronts, no tenen escrúpols a l’hora de subrogar les seves responsabilitats en el control de fronteres a un govern despòtic com el turc i a un estat caòtic com el libi. I els europeus no tenim ni tan sols dret a saber el cost i els beneficiaris d’aquesta transferència de responsabilitats. I així el Mediterrani es converteix en un cementiri, que, com deia Erri de Luca dissabte a Girona, simbolitza avui el naufragi de la humanitat. De bressol de civilització a mar morta, enmig d’una aclaparadora indiferència, per no dir complicitat, si tenim en compte el creixement de la xenofòbia i l’aporofòbia alimentades per una dreta en radicalització permanent.
A Europa no hi ha cap autoritat capaç d’invertir aquesta deriva. Al contrari: assumpció creixent de l’agenda de l’extrema dreta, respostes reglamentistes i compra descarada de la feina bruta a països poc recomanables de l’entorn. I, al mateix temps, se’ns diu que per garantir les pensions es necessitaran milions d’immigrants. Estranya esquizofrènia d’una societat desconcertada per un malestar reprimit.
2. LLEI. La qüestió de la immigració ens col·loca davant d’una de les grans fal·làcies de les democràcies europees: la confusió entre legalitat i moralitat, que ha fet reviure el discurs de ràncies connotacions de l’imperi de la llei. No tot el que és legal és moral, ni tot el que és moral és legal. Però pretendre que la llei és límit absolut i que la moral només pot claudicar davant d’ella és una aberració: en una societat democràtica la llei té un límit, que són els drets fonamentals de les persones. I quan aquests drets es violen, la democràcia es degrada. Convertir una qüestió com la immigració en un problema estrictament reglamentari és renunciar als valors bàsics de la democràcia liberal: des de l’hospitalitat fins al reconeixement de la dignitat de tots. Que algú pugui ser acusat per ajudar uns immigrants abandonats a l’aigua és una vergonya que hauria de fer reflexionar els que ens diuen que el món va millor que mai. Europa s’enfonsa al mar, per a més glòria del despotisme.
