Equívocs liberals i revolució feminista

1. Acció. En conversa amb Pepa Bueno a la SER, Inés Arrimadas deia que “cal regular la prostitució i els ventres de lloguer” perquè “allà on hi ha prohibicions hi ha menys llibertat i, per tant, menys feminisme”. Resulta xocant que es defensin aquestes dues formes d’explotació en nom de la llibertat. En tot cas, denota una idea molt limitada de llibertat, restringida a l’àmbit econòmic, que és com l’entenen avui gran part de les dretes europees.

Res a veure amb la idea de llibertat emanada de la Il·lustració, que va obrir pas a la modernitat, a la idea de progrés i al final de la historia cíclica, i que va conduir a la formulació per part de Kant del més noble ideal que els humans han proclamat mai: l'emancipació com a capacitat de cadascú de pensar i decidir per si mateix. ¿Algú es pot creure que el ventre de lloguer o la prostitució siguin en la majoria dels casos una decisió lliure de la persona que s'hi sotmet? La immensa majoria de les dones que es dediquen a la prostitució estan atrapades en xarxes mafioses d’explotació i sotmeses a normes molt pròximes a l’esclavitud. I és una evidència que els ventres de lloguer s’estan convertint en una indústria i que hi ha països amb edificis tancats que allotgen les embarassades a qui s’ha comprat la gestació com si es tractés d’una granja.

És possible que hi hagi un nombre –segur que bastant reduït– de persones que hagin decidit lliurement exercir la prostitució o cedir els seus ventres. Però això no fa menys cert que en tots dos casos es tracta d’un ús de les dones com a objecte i mercaderia. I em sembla que hi ha poques coses més deshumanitzants que convertir la gestació en una producció industrial de criatures per encàrrec. Desgraciadament hi ha prou nens abandonats, susceptibles de ser adoptats, perquè qui vulgui tenir fills i, per les circumstàncies que sigui no pugui, els aconsegueixi sense necessitat d’entrar en el mercat dels ventres femenins. Tot té límits, el mercat també; per exemple, aquestes formes d'utilització de les dones com a bestiar que no s’haurien de permetre mai. I menys en nom de la llibertat.

2. Omissió. Amb la pompositat pròpia de la presidència de la República Francesa, Emmanuel Macron es dirigeix “als ciutadans d'Europa” en un article en què ens invita al Renaixement del continent, amenaçat per les forces reaccionàries del Brexit i altres moviments de replegament nacional. El més sorprenent del text és l’omissió de la revolució femenina, la principal força de canvi que hi ha avui en escena. Macron ens adverteix sobre la necessitat de fer front a les estratègies agressives de les grans potències i dels gegants digitals, ens invita a sortir de la resignació, valora la importància de no descuidar mai les coses concretes i apel·la, d’una manera acrítica, als valors de la civilització europea. Però quan defineix els objectius –defensar la nostra llibertat, protegir el continent, recuperar l’esperit de progrés– es recorda de tot menys de la qüestió feminista.

Invita Europa a assumir el lideratge en la lluita contra el canvi climàtic i per la transició ecològica, que és l’altre gran motor de transformació, però s’oblida del que representa el feminisme com a impuls de civilització. En la societat de la desconfiança, en què els poders i les institucions econòmiques i polítiques es veuen llunyanes i sense cap complicitat, alienes a les preocupacions de les persones, qualsevol idea de progrés passa per una manera de fer que doni reconeixement a la ciutadania, que la singularitzi, que la tracti com a subjecte i no com a objecte. I això avui qui ho planteja amb radicalitat, és a dir anant a l’arrel del problema, és el feminisme. Sembla que Macron tampoc se n'ha adonat.