La democràcia, en perill

i Josep Ramoneda
14/09/2018
4 min

Filòsof1. Impacte. La caiguda de Lehman Brothers que va desencadenar la crisi del 2008 es pot equiparar amb la crisi del petroli de 1973. És l’impacte que anuncia el final d’un cicle econòmic i social i l’esgotament d’un model de governança. I obre un temps nou. De la mateixa manera que no va ser fins al 1979, amb l’arribada de Margaret Thatcher al poder, que es va començar a construir l’hegemonia neoliberal que acabaria amb el model social de postguerra, ara estem a l’espera de veure com es configurarà el repartiment del poder en el món que ve. I quin és el destí de la democràcia en una societat en què el procés de globalització ha alterat els equilibris entre poder econòmic i poder polític.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

2. Nihilisme. Una de les novetats de la crisi del 2008 va ser que l’epicentre era en el Primer Món. De cop les democràcies sorgides de la II Guerra Mundial patien una sacsejada en el centre de gravetat: les classes mitjanes, sempre corejades com a factor clau de l’estabilitat del sistema, es partien per la meitat. Una part veien l’abisme de la pèrdua de posició, fins i tot de la marginació, que semblava un risc del qual ja s’havien deslliurat. Què se n'havia fet del capitalisme popular que prometia Margaret Thatcher? L’'homo economicus', l’individu reduït a subjecte portador d’interessos materials en lluita amb tots els altres per la subsistència, es trobava de sobte frustrat i aïllat. Era la culminació de dues dècades nihilistes en què semblava que no hi havia límits ni al crèdit, ni al benefici, ni a l’especulació, ni a la promesa de creixement. Fins i tot algun distingit economista havia anunciat la fi dels cicles econòmics.

Després de l’esfondrament dels sistemes de tipus soviètic, havia semblat que el model liberal occidental triomfava definitivament. I va fer forat l’anunci de Fukuyama de la fi de la història. Aquella ficció, ja qüestionada per l’11 de setembre del 2001, es va acabar d'esfondrar el 2008.

3. Populismes. La impotència de la política, la dependència creixent dels poders contramajoritaris, la incapacitat de prevenir la crisi i la radicalitat de la resposta, i unes polítiques d’austeritat posades en pràctica igualment per conservadors, liberals i socialdemòcrates a partir d’un argument de claudicació absoluta –“No hi ha alternativa”–, van fer que es passés del desconcert al malestar, que a partir del 2011 va anar prenent formes polítiques que apareixien com a noves sense que forçosament ho fossin. Tenien un denominador comú: el rebuig de les elits polítiques que governaven Europa. En el moment que més se la necessitava, l’esquerra ni sabia ni contestava. La socialdemocràcia havia quedat engolida per l’hegemonia neoliberal. I Grècia va viure una gran decepció: a l’esquerra de la socialdemocràcia tampoc hi havia salvació. La UE, comandada per Alemanya, va asfixiar la ciutadania grega, i Syriza va haver de passar per l’adreçador d’una intervenció immisericorde.

Una paraula es posaria de moda: populisme. El poble contra les elits? Mentre els governs exhibien impotència i poc marge de maniobra, a les palpentes naixien moviments que expressaven un desconcert que encara dura. I que prometien la renovació d’un model de governança esgotat. En la seva gènesi es van ajuntar els efectes desestabilitzadors de la globalització (que havia mogut el terra dels ciutadans sense donar-los nous punts de referència culturals, morals i mentals) amb les demolidores conseqüències de la crisi sobre el benestar de les persones. En nom del poble s’erigien moviments a dreta i esquerra. Recuperant els valors identitaris nacionals o construint una idea de poble confrontada amb els privilegiats i amb uns governs pels quals la ciutadania no se sentia reconeguda. Syriza, el Front Nacional i la França Insubmisa, la Lliga Nord i els 'grillini', l’independentisme català i Podem, Pegida i els neonazis alemanys, i tants d’altres, desqualificats tots amb l’etiqueta de ‘populistes’ (per oposar-los als partits democràtics legítims) malgrat que tenien poc a veure els uns amb els altres. Al mateix temps es consolidaven en el poder governs d’inspiració autoritària i de nacionalisme excloent, amb Erdogan a Turquia i Orbán a Hongria com a referents. D’Erdogan és una perla impagable “Nosaltres som el poble, qui sou vosaltres?”

4. Cap on anem. Enmig de la confusió, amb els partits tradicionals incapaços de recuperar la complicitat de la ciutadania, dos fenòmens van acabar de descol·locar el món anomenat occidental: el Brexit i Donald Trump. D’ell és aquesta frase: “L’única cosa important és la unificació del poble perquè els altres no compten”. Quin és el poble de Trump? Els governants, en vista de la desconfiança dels ciutadans, han passat a construir les seves banderes sobre la por: en nom de la seguretat es restringeixen drets, l’autoritarisme creix i els immigrants es converteixen en el cap de turc, cosa que posa en evidència la crisi del sistema de valors del liberalisme europeu.

Nous moviments sorgits al marge dels partits han pres força. En menys d’un any, Emmanuel Macron, jove exponent de l’oligarquia econòmica francesa, presentant-se com de dretes i d’esquerres a la vegada, guanyava la presidència de la República Francesa amb un moviment construït al voltant de la seva figura. Però tot just arribar al poder va complir amb el ritual d’unció imposat per la Unió Europea: una reforma laboral sense contemplacions. A Itàlia, l’aliança de dos populistes aparentment oposats ha creat un govern hegemonitzat per l’extrema dreta en clau xenòfoba i autoritària. Exemples del desconcert europeu.

És preocupant la incapacitat de l’esquerra de proposar alternatives i l’actitud defensiva de governs i institucions europees que per frenar el populisme d’extrema dreta no fan més que assumir la seva agenda. ¿Hem d’entendre que el pas de la democràcia a l’autoritarisme és inexorable en temps de globalització? ¿El populisme d’extrema dreta és la passarel·la entre el neoliberalisme i l’autoritarime postdemocràtic? Aquests dies em ve sovint al record el gran liberal Ralph Dahrendorf quan dubtava que la democràcia pogués sobreviure fora del capitalisme industrial i de l’estat nació. Quan ell ho va dir semblava una bogeria. Ara hem de lluitar perquè no tingui raó. Com es pot empoderar la ciutadania?

stats