Crear societat
1. El Bufó. Judith Butler, a La caiguda del rei Bufó, després de dir que “Donald Trump és un infant que deixa anar la seva ràbia sense cap adult al voltant per renyar-lo”, introdueix un del factors més destructius de l’episodi trumpià: “La idea del dret com allò que garanteix els nostres drets i guia les nostres accions ha estat transformada en un camp de batalla judicial. Per a Trump no hi ha cap norma jurídica que no pugui ser contestada, [...] a fi de treure’n profit personal”. No ens pot sorprendre. Què veiem aquí des de fa un cert temps? Com la dreta –i no només– acaba fent passar la vida política pel jutjat de guàrdia. I així la confusió de poders és permanent, cosa que convida el poder judicial davant de qualsevol circumstància a pujar a cavall de l’executiu.
Veurem fins on arriba aquesta pràctica Trump en la lluita judicial contra la seva derrota. ¿Hi haurà en el partit republicà algú capaç de posar a lloc el nen enrabiat de qui parla Butler? En tot cas, els seus mètodes ja hem vist que fan escola.
En plena pandèmia, les bones notícies són tan rares que les poques que arriben són una festa. I la victòria de Joe Biden ha donat una sensació d'alleujament que sona a preludi de noves frustracions. Trump se n'haurà d’anar a casa, per molt que pugui aprofitar els dos mesos que queden per erosionar una mica més les institucions americanes, però els problemes queden, les causes que han fet possible un personatge així, també.
2. La destrucció de la dimensió social. El sociòleg francès Christopher Guilluy ho ha sintetitzat així: “El model neoliberal dels anys vuitanta ha creat molta riquesa però ha fracassat en un aspecte: no ha creat societat”. De manera que “ha integrat una part important de les classes superiors però ha debilitat les classes mitjanes: els obrers, els camperols, els empleats, els petits autònoms, els jubilats”. Tot plegat no ha de sorprendre perquè és una conseqüència inevitable de la deliberada destrucció de la dimensió social que ha seguit aquesta revolució: la reducció de la societat a l'individu, simple subjecte econòmic. I, si algú en dubta, n’hi ha prou llegint Steven Pinker, un dels ideòlegs de la globalització rampant, quan diu que “la gent ha de ser jutjada en funció dels mèrits i de les qualitats individuals”. Columna central del discurs meritocràtic, és a dir, del que només pensa amb una part de la societat, aquella que jugant amb avantatge des de l’origen –ja sigui per facultats naturals o per la capacitat de l’entorn– i incapaç de reconèixer el paper central de l’atzar en les nostres vides, compra la doctrina que diu, com ha explicat molt bé Sandel, que l’èxit ho justifica tot i redimeix moralment el que l’assoleix, al mateix temps que el perdedor carrega amb la càrrega moral de la culpa per la seva dissort.
Aquesta ideologia, aquesta manera d’afrontar les fractures socials contemporànies, és el cultiu ideal de personatges com Trump, disposats a capitalitzar el malestar i el ressentiment, al ritme en què augmenten les fractures. El progrés diu Pinker és “viure més anys, amb més salut i amb més recursos”. Si reduïm l’experiència humana a això no és rar que, per usar paraules seves, al ciutadà “no li importi tant la veritat com la narració de les coses”. Tant és així que Pinker sembla que no s'adoni que el discurs de la meritocràcia també és una narració de les coses, i no precisament de les menys sinistres.
És aquest intent de cancel·lar la dimensió social el que fa que la gent busqui refugiar-se en la tribu, i que els discursos de la raça, de la immigració i del gènere siguin utilitzats per capitalitzar el ressentiment. I que personatges genuïnament establishment com Trump juguin aquestes cartes, precisament per garantir-ne el control social, encara que sigui a costa de carregar-se les institucions democràtiques. I així estem. La desfeta de Trump no ens pot fer perdre el món de vista: el futur de les democràcies està en joc. I si la ciutadania no és capaç de forçar un pacte de renovació que obligui als sectors dirigents a contribuir a reconstruir la societat des de la complicitat i no des de la confrontació, l’odi i la insolència reapareixeran regularment.