Com pitjor, millor
1. MISÈRIES. Qui pot estar content del fracàs dels partits polítics espanyols a l’hora de convertir els resultats electorals en una majoria de govern? Només aquells que per interessos molt miserables encara creguin que com pitjor, millor. Qui representa avui aquesta posició és el PP. La dreta, per tal de no perdre el poder, ho pot cremar tot. La política espanyola arrossega un seriós dèficit de legitimitat. Les eleccions del 20-D van expressar una certa voluntat de la ciutadania de seguir apostant per la política. Van castigar seriosament els dos grans partits tradicionals, pel fet d’estar instal·lats en l’Estat com si fos una finca privada, i van donar veu i pes a altres organitzacions que havien tingut la gosadia de desafiar els senyors de les institucions. Tanmateix, a ningú se li va atorgar mans lliures. Cap dels projectes en escena va merèixer un suport majoritari.
Davant d’aquesta situació el PP va optar des del primer moment -Rajoy ho va dir ben clar als seus col·legues a Brussel·les- per deixar podrir la situació. Al president li importa ben poc que l’esperança d’uns certs canvis en un sistema de governança esgotat s’hagi estavellat en la incapacitat de formalitzar acords, i que la desconfiança en la política creixi i es vagi a votar en un clima de frustració. Si la gent es desentengués del tot de la política, Rajoy seria feliç, no hauria de fer això que tan poc li agrada: donar explicacions o haver de pensar un projecte polític. Diuen que hi ha tres tipus d’electors: la gent d’ordre sensible als que manen, els que volen canviar les coses i els electrons lliures que van d’un cantó a l’altre i es queden a casa quan se’n cansen (i sovint acaben sent decisius). L’aposta de Rajoy és que només vagin a votar els que ho fan resignadament i sense preguntar, que és com ell veu als seus, des de la piràmide d’arrogància i desdeny en que està instal·lat, amb més vanitat que orgull.
Només així s’explica que el PP pensi organitzar la seva campanya sobre tres punts: estabilitat política, experiència de gestió i il·lusió de futur. Certament, dits des del PP, semblen dirigits a gent que ni hi vegi, ni hi senti, ni pensi. Quina estabilitat política pot proclamar qui ha vist com sota el seu mandat el bipartidisme s’enfonsava i l’independentisme es multiplicava, és a dir, el règim quedava cap per avall? Qui pot valorar positivament una experiència de gestió que ha sembrat de corrupció gran part de les institucions que ha tocat, sense que Mariano Rajoy, amb poder absolut sobre el partit, s’hagi sentit responsable del que ha passat? I quina és la idea de futur d’un partit sense cap més projecte que trampejar les exigències europees fent cara d’obedient, però amb enormes dificultats per anar aprovant els exàmens?
2 . PROJECTES. L’estratègia del PP de deixar podrir la situació, esperant matar les expectatives de la gent i confiant en la resignació d’una part de l’electorat, és la mateixa que ha practicat a Catalunya amb un èxit perfectament descriptible. Porta quatre anys anunciant la desmobilització imminent del sobiranisme i, de moment, encara belluga. La deixadesa del PP és una icona d’aquest mesos llençats, que deixen la imatge de la política espanyola ben tocada. ¿Això és bo per al projecte sobiranista? ¿El procés independentista surt reforçat d’aquest període?
Certament, ha demostrat pèrdua de pes en la política espanyola. Però el dubte està en l’avaluació que es faci de les complicitats guanyades de cara a un referèndum. Per a alguns, la nova esquerra és un cavall de Troia; per a altres, és l’espai per sumar i arribar a la majoria necessària. Però l’independentisme té feina pròpia: resoldre les pròpies contradiccions i no viure només a cop de calendari. En tot cas, l’episodi espanyol d’aquests mesos ha sigut una suma d’impotències. Ningú ha dibuixat un projecte de canvi que fos atractiu, creïble i plausible, i que obligués altres partits a compartir-lo. Fa temps que el canvi no passa del nivell de paraula màgica. I va camí de perdre l’aura.
