T’ho havia de dir, Jordi

També jo vull parlar del llibre de Jordi Amat Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62). I penso que puc fer-ho amb coneixement de causa, atès que, com a assessor del gabinet de presidència del Parlament, em vaig comprometre a rescatar de l’Arxiu Nacional els dietaris de Maurici Serrahima, fet que va suposar moltes escapades al carrer Calvet, 47-49, 2, 4, per parlar-ne amb en Josep Benet. En la soledat d’aquell retir, vaig compartir amb ell moltes tardes tot parlant de política i de com ell veia el comportament dels nostres polítics en el redreçament del nostre país. (“No saben res de res. No tenen les més elementals nocions d’història”, es queixava.)

Vaig ajudar-lo en la redacció del seu únic volum Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), i, una vegada traspassat, vaig desenterrar obres que, en vida, no havia acabat del tot, malgrat estar molt avançades, com Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Vaig col·laborar amb ell fins al darrer moment, i conservo avui encara una amistat filial amb la seva esposa, Florència.

Fou un tal Jordi Amat qui s’adonà ben aviat de la importància dels sis volums Del passat quan era present de Serrahima, i en va parlar molt favorablement al seu blog. Heus ací, doncs, que, de sobte, aquest escriptor novell va aparèixer pel pis dels Benet. El fet que li haguessin concedit el premi Octavi Pellissa 2008, el comprometia a tirar endavant la biografia de Benet, i això l’encaminà a anar sovint a remenar l’arxiu del carrer Calvet. Allí ens vàrem conèixer i començar a tractar.

Els seus treballs sobre la història dels darrers temps del nostre país em van fer pujar la mosca al nas. Les seves amistats reconegudes i enormement valorades per ell (jo més aviat pensava que eren “males companyies”), em van fer malfiar que pogués ser la persona idònia per dur a bon port la tasca. Malgrat haver valorat, doncs, el seu El llarg procés, no m’acabaren de fer el pes algunes de les seves apreciacions i parers. Algun estirabot -segons el meu parer- que li va fer dir algun periodista impertinent, com “Ha fet més per la cultura catalana Destino que Serra d’Or ”, entre d’altres, no m’inclinava a creure que fos la persona més indicada per copsar de ple la figura i sobretot el pensament de Josep Benet. He de confessar que tampoc la Florència no les tenia totes. Per això intentà corregir algunes de les seves opinions, fet que motivà que el Jordi li digués: “¿Que potser aquesta biografia tindrà quatre mans?” Aquest retret li dolgué bastant. Prou es pot comprovar, pel resultat final, que el biògraf, malgrat les consultes que li feu, ha arribat a les seves pròpies conclusions. Potser la més evident és que no ha recollit el pensament de la Florència, que afirmava: “El Josep mai em va parlar d’aspirar a ser president de la Generalitat”. (Florència, hi ha moltes maneres de parlar!)

Doncs bé, després de totes aquestes malfiances, puc dir-vos que el resultat final, al meu entendre, ha estat del tot exitós. Bé és veritat que, a mesura que ens feia arribar els esborranys de cadascun dels capítols, vèiem cada vegada més clar que podíem dormir tranquils. Les seves apreciacions sobre el biografiat anaven canviant i millorant a mesura que trobava nova documentació. Documentació de la qual no se servia per confirmar posicions preses, sinó, ben al contrari, per descobrir el substrat de la seva figura.

Amat no parla de memòria. Amat ha regirat papers i més papers. Ha obert calaixos, carpetes, dossiers, on s’ha capbussat per descobrir el veritable Benet. Aquest personatge eixut, de tracte difícil, però d’una clarividència excepcional i d’un treball ininterromput, que havia pouat en el Mentrestant del seu mentor, Maurici Serrahima. Aquest personatge clau de la resistència catalana, que va creure sempre en el redreçament del seu poble i va treballar com ningú per conduir-lo a bon port. Ell estaria, sens dubte, pel sí al procés d’emancipació.

Malgrat no tenir el títol d’historiador (tampoc el tenia Benet), no crec que ningú gosi retreure a Amat manca d’esforç i de seriositat. No és cap treball fet a la babalà, ben al contrari. No li ha estat fàcil la recerca. Per això ha tardat prop de nou anys a dur-la a terme.

Em queda, però, una recança amb Jordi Amat, atès que una cosa és arribar a copsar i entendre i valorar la personalitat i el pensament íntim del personatge, amb la profunditat que ell ho fa, i una altra és compartir la seva presa de posició i involucrar-s’hi. I això encara no ho tinc gens clar. Tant de bo pogués endevinar cap on anirà el seu vot l’1-O. Jo no dubto gens ni mica de quina seria la papereta que Josep Benet introduiria a l’urna. Ho sento, Jordi, t’ho havia de dir per l’afecte i l’amistat que ens uneix i el propòsit que compartim.