Josep Piqué com a símbol
L’integrista Laureano López Rodó, antiga eminència grisa de l’almirall Carrero Blanco; l’empresari Miguel Ángel Planas, amb cara de boxador i la subtilesa d’un buldòzer; l’anodí i espantadís Eduard Bueno; Jorge Fernández Díaz, fill de militar i –com s’ha vist després– fervorós creient en el Todo por la Patria; el sulfuri i arrogant físic Alejo Vidal-Quadras... N’hi ha prou amb una ràpida repassada als principals líders d’Alianza Popular-Partit Popular a Catalunya des del 1977 per adonar-se que quan, l’octubre del 2002, Josep Piqué i Camps acceptà les pressions d’Aznar i assumí la presidència del PPC, la seva entronització representava un punt d’inflexió en la trajectòria fins aleshores excèntrica i marginal d’aquell partit al Principat.
Sí, perquè a diferència dels seus predecessors, Piqué no era un alienígena amb relació al sistema sociopolític construït en aquest país des de la fi del franquisme, sinó que en formava part. Certament, el seu pare havia estat el penúltim alcalde predemocràtic de Vilanova i la Geltrú, però ell, mentre estudiava econòmiques i dret, havia militat al PSUC tal com era preceptiu, i després serví la Generalitat presidida per Pujol com a director general d’Indústria dels consellers Hortalà i Alavedra (1986-1988). Tot seguit es desplaçà cap a l’empresa privada, sense trencar els vincles amb l’establishment: tant el 1991 com el 1995 el seu nom figurà a títol d’independent en les llistes municipals de Convergència i Unió per Vilanova. El 1995 va ser elegit president d’una plataforma tan emblemàtica de la centralitat del país com el Cercle d’Economia.
Des d’aquesta posició, Piqué maniobraria de manera eficaç i discreta de cara a fer possible el Pacte del Majestic del 28 d’abril del 1996; i, en correspondència, Aznar el nomenà ministre d’Indústria, si bé en aquells moments la tria semblava més un atot de Pujol que no un fitxatge del PP. Tanmateix, José María Aznar no trigà a veure’s seduït per la intel·ligència del vilanoví: el 2000 el va promoure a ministre d’Afers Exteriors i, dos anys després, convençut que només Piqué podia treure els populars catalans de la marginalitat, el va empènyer a agafar-ne el lideratge amb tota mena de promeses d’autonomia política.
Si em permeten l’autoreferència, quan el 2009 vaig publicar un voluminós estudi sobre la trajectòria d’AP-PP a Catalunya, el títol que vaig posar-li al quinquenni 2002-2007 va ser Josep Piqué: el millor home, en el pitjor moment. D’una banda, l’Aznar amb majoria absoluta ja no era aquell que parlava català en la intimitat; d'altra banda, la baquetejada militància del PPC sempre va veure Piqué com un criptonacionalista paraxutat per conveniències conjunturals de Madrid; sobretot, les repercussions de la guerra d’Iraq i, encara més, de la dramàtica derrota electoral del març del 2004 van crispar i radicalitzar el discurs del PP espanyol, tant en el sentit d’abonar teories conspiratives d’ultradreta com en el d’aguditzar l’espanyolisme i declarar la guerra sense quarter al projecte de nou Estatut per a Catalunya.
Sota el lideratge desmaiat de Mariano Rajoy, amb Ángel Acebes i Eduardo Zaplana –els grans mentiders de l’11-M– com a mascarons de la tasca opositora del PP, el període 2004-2007 va ser per a Josep Piqué un calvari. Tots els seus intents de distanciar-se de l’aventura militar iraquiana, d’adoptar una actitud constructiva davant el debat neoestatutari, foren dinamitats des de Génova 13 sense vacil·lar ni davant la humiliació personal. Fins que el 19 de juliol del 2007, després de sentir que Rajoy deia “yo no puedo desautorizar a Acebes”, un Piqué fart de “las mezquindades y miserias” del partit dimití irrevocablement i abandonà la política.
Durant els anys immediats, les seves relacions amb Aznar van quedar suspeses, i el vilanoví sostenia en privat que, confraternitzant amb Bush i Blair, l’expresident “havia embogit”. Després, instal·lat en el món madrileny dels negocis, Piqué es reconcilià amb el líder de la FAES..., segurament perquè no tenia més remei. Amb tot, i quan el 2011 va voler completar la presidència –interrompuda el 1996, en esdevenir ministre– del Cercle d’Economia, no dubtà a incorporar a la junta, com a vocal, qui signa aquest article, “perquè em cobreixes una sensibilitat nacionalista”. Li ho vaig agrair i ho vaig apreciar com un gest de pluralisme ideològic i de liberalisme genuí, per més que entre el 2011 i el 2013 els seus equilibris entre el business de la Villa y Corte i l’ambient barceloní de la gestació i el part del Procés no tenien res de fàcils.
Tot i que sumava anys amb greus problemes de salut, els portà amb gran discreció fins la matinada de Dijous Sant. Amb ell desapareix un símbol: el d’una dreta catalana liberal-reformista, hostil a la secessió sense caure en l’ultraespanyolisme, respectuosa amb la llengua pròpia i conscient del valor del castellà sense conrear fabulacions persecutòries, partidària del capitalisme sense caure en el laissez faire salvatge, conreadora del diàleg entre discrepants, perquè el diàleg entre coincidents és un monòleg estèril. Piqué era el símbol de quelcom que no ha arribat a arrelar mai.
Que la terra et sigui lleu, amic Josep.
