Josep Piqué, mort aquesta setmana als 68 anys, va ser un d'aquests catalans militants d'un vell somni conservador: a saber, que una dreta liberal i democràtica ha de ser viable en el sistema polític espanyol. I no tan sols viable, sinó també hegemònica. Per fer possible aquesta visió de les coses, és imprescindible la concurrència (la complicitat, els esforços, el protagonisme, les cotes de poder: digueu-ne com vulgueu), precisament, dels catalans. I en això es va posar, i això explica més que a bastament el seu trànsit des del PSUC fins als ministeris que va ocupar sota la presidència de José María Aznar, passant per una etapa de pujolisme, que el va veure com la seva jove promesa ideal. Es tractava precisament d'això que Piqué, d'alguna manera, personificava: construir a Madrid una dreta europea (se suposava que el pujolisme ho era, llàstima que incorporés una cosa tan franquista com el tres per cent i la corrupció institucionalitzada) que fos interlocutora vàlida amb la catalana. I junts, ja se sap, fer grans coses.
Piqué en va fer, de coses, les que va poder o saber. Per exemple, va tenir un paper en la posada en funcionament de l'Institut Ramon Llull: un dia ja ho explicaran, si ho volen fer, els que ho varen dur endavant. Però hi havia un escull important, i era la prohibició explícita (i pensada específicament per impedir cap tipus de vertebració entre els Països Catalans), i recollida a la Constitució, que les comunitats autònomes es federin. Piqué va aconseguir que Aznar i la seva administració miressin a una altra banda, i de fet quan el Llull es va rompre per primera vegada (quan per primera vegada les Balears van sortir del consorci, que era la figura jurídica en què s'havia materialitzat la institució) va ser principalment per un pas precipitat de Pasqual Maragall, que va voler designar directora Aina Moll sense consultar-ho a Jaume Matas (i ni tan sols a la mateixa Aina Moll): Matas va tenir, així, el pretext per al trencament. Però això ja seria tema per a un altre article.
Josep Piqué, fins i tot, va voler liderar el que ell va anunciar com un “gir catalanista” del PP, que com era de preveure no va anar enlloc. Piqué va somiar, en la llarga Transició que en va dur tants des del marxisme fins a la socialdemocràcia (al PP d'Aznar li va agradar nodrir-se d'ex-psuqueros, ex banderes roges i fins i tot algun ex-etarra), en aquesta dreta que dèiem: liberal, democràtica i, posats a demanar, capaç de conviure bé amb la diversitat lingüística i cultural de l'estat espanyol. No va voler resignar-se, com a bon somiador, al fet que la dreta espanyola és d'arrel autoritària, caciquil, autàrquica i (sobretot) furiosament nacionalista. Després, Josep Piqué va agafar la porta giratòria cap a Vueling, una companyia low cost que representa millor que ningú els mals del turisme també low cost i de masses al qual ens hem condemnat. Però aquest també seria el tema d'un altre article, i, en fi, Piqué ha mort no prematurament, però sí abans d'hora, i descansi en pau.
