Òmnium Cultural ha atorgat el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Piera per l'excel·lència de la seva obra literària i pel seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. Sovint parlem del País Valencià a partir de quatre tòpics i d'un desconeixement derrotista i desencoratjador, quan la realitat és que la vitalitat lingüística i cultural del sud és molt més alta del que alguns es pensen, i que bona part de la millor literatura que podem llegir en català la devem a autors valencians o de terres valencianes. Si volem pensar en ser alguna cosa, hem de començar per conèixer tots els Països Catalans, sense idees preconcebudes ni paternalismes ridículs.
Quan parlem de compromís amb la llengua i la literatura, parlem encara de resistència. Molt més encara quan parlem dels qui, com Piera, van créixer i es van fer adults sota el franquisme, com explica als seus esplèndids volums de memòries, Puta postguerra, Els fantàstics setanta i la seva continuació, publicada recentment, Canvi de rumb. El que hem afirmat al paràgraf anterior no lleva que als valencians els ha tocat sempre lluitar contra una realitat sociopolítica especialment dura. Des de les bombes contra Fuster i Tres i Quatre fins al govern a punt d'entrar de PP i Vox, passant pel socialisme espanyolista de Lerma i la màfia pepera de la Gürtel, Zaplana, Rita Barberá, Francisco Camps i el seu llarg seguici de paràsits.
Davant de tot això, la figura menuda de Piera s'alça gegantina. És un lluitador, i a més és un lluitador exitós, perquè les coses que se li fiquen entre cella i cella solen arribar a bon port, i jo diria que el secret d'aquest èxit és que Piera lluita amb alegria. “Activisme entusiasta”, va dir el president d'Òmnium, Xavier Antich, a l'acte de lliurament del Premi d'Honor al Palau de la Música, que em vaig perdre però que vaig poder seguir per moltes bandes. I Manuel Forcano, en una glossa sàvia, va destacar que “Piera ens dona una lliçó importantíssima que cal tenir sempre present: no som nosaltres, sinó gràcies als altres”. La celebració de la conversa, del treball compartit, de l'amistat simple i immensa, va sempre davant de tot en la vida pública, i també privada, de Josep Piera.
De la mà de la seva estimada, Marifé Arroyo, la mestra, ha lluitat per l'escola valenciana. Els fruits de la seva tenacitat i del seu mestratge són a Acció Cultural del País Valencià, als mitjans de comunicació públics en valencià, a la sempre inquieta escena literària de Gandia i la Safor, a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Però sempre amb un somriure: Piera ha lluitat sense donar lliçons, sense posar-se solemne, sense pretendre impressionar ningú, sense insultar, sense fer veure que ve de tornada, sense donar les culpes a la gent ni tractar ningú de colon o d'invasor. Ha fet sempre una lluita alegre, oberta a tothom, cuinant una paella amb vistes a la Drova, entre gessamins, llum del sol i rialles. I sense deixar mai de treballar, clar. És així com es guanya.
