Amb Josep Piera, als fantàstics anys 70
Josep Piera acaba de publicar Els fantàstics setanta. 1969-1974, un volum de memòries que dona continuïtat al primer, Puta postguerra, del 2007, que relatava els anys d'infància i adolescència. Piera, nascut el 1947, es proposa ara parlar de la seva joventut, i el resultat –publicat per la Institució Alfons el Magnànim– és un llibre esplèndid: lògic, venint d'un dels poetes més lluminosos que tenim en llengua catalana, i autor, en prosa, de llibres com El cingle verd, Un bellíssim cadàver barroc, Ací s'acaba tot o Seduccions de Marràqueix.
Els fantàstics setanta ens interessa tant pel que té de personal (i per l'emoció serena amb què es desgranen els fets de la pròpia vida) com pel document que ens ofereix del que van ser els anys del final diguem-ne biològic del franquisme. Josep Piera dona testimoni, en primera persona i des de la primera línia del món cultural i literari valencià —des de la perifèria, per tant— d'un inventari de claudicacions, de desencantaments i de debats tancats en fals, però també d'algunes alegries i fins i tot d'allò que podríem considerar victòries, no sempre pírriques. Piera no escriu per passar comptes amb ningú, ni per desqualificar ni per venjar-se, ni per repartir culpes. Tampoc intenta fer-se passar per qui no és, donar-se importància ni practicar la falsa modèstia. Tanmateix, no té por de retratar els fets i les persones, començant per ell mateix, tal com han quedat dins la seva memòria. Vitalista com és, tant en els seus comportaments com en la seva literatura, el repàs del passat s'acaba resolent com una invitació i celebració del futur. Piera sap trobar el punt d'equilibri entre l'escepticisme i l'entusiasme, entre la displicència sardònica per allò que no val la pena (maniobres de petit i gran poder, principalment) i l'aposta sense reserves per allò que fa la vida digna de ser viscuda: coses d'aquelles que se'n solen dir senzilles però que són vastes i complexes. Coses com l'estimació entre l'autor i la seva companya Marifé Arroyo (que es converteix, a través d'un joc de pinzellades ben donades, en l'altra protagonista del llibre). O la bellesa, que es troba a la poesia, però també als pins de La Drova, lloc de residència i també fecund espai moral.
Els començaments de la pròpia escriptura en castellà, les interferències de la situació política en la vida personal (com en l'enfrontament amb el sogre) o el relat de la construcció d'una escena literària dins la realitat dura i precària del País Valencià, al costat d'amics com Joan E. Pellicer, Francisco Brines, Marc Granell, Jaime Siles, Ignasi Mora, i tants i tants altres, fan d'Els fantàstics setanta una aproximació particularment inspiradora a uns anys sobre els quals tothom sembla tenir coses a dir, però no sempre interessants. Josep Piera no mitifica aquests anys, ni els ennobleix ni els renta la cara, i tampoc intenta rebentar-los. Sense escarafalls fa el més difícil: extreure'ls del record i convertir-los, a través de la literatura, en una cosa viva.
