Eix nacional, eix social... I l’eix productiu?

El debat polític dels últims anys a Catalunya ha estat fortament centrat en el que comunament hem convingut a anomenar l’eix nacional. El debat ha arribat a redefinir substancialment el mapa polític i la correlació de forces dels partits, amb l’eclosió de moviments com l’Assemblea Nacional Catalana. Així mateix, en els últims tres anys ha emergit un espai de debat polític d’alta intensitat, l’eix social, que ha sigut conseqüència en bona part de la crisi economicofinancera, l’atur desbocat i la precarització del factor treball, així com el creixement de la pobresa i de les desigualtats socials. Aquest fet ha comportat, d’una banda, l’aparició de moviments com la PAH i la irrupció de nous partits; i, d’altra banda, la necessitat imperiosa que l’agenda política tractés aquestes problemàtiques i mirés de fer-hi front. De fet, en els últims mesos s’ha anat construint un relat fonamentat que descriu aquests eixos com les dues cares d’una mateixa moneda: sense l’un no es pot entendre l’altre, i viceversa.

Aquesta polarització a l’entorn dels eixos nacional i social, plenament comprensible atès el context que hem descrit, ha comportat deixar en un segon terme l’àmbit econòmic productiu, absolutament prioritari per al futur del país. Quin model econòmic ens convé? ¿Com podem fer prosperar l’economia productiva? ¿Amb quins instruments, polítiques i recursos? Per descomptat que hi ha debat, però sovint amagat per les altres prioritats o eixos que es consideren prioritaris.

Cal reivindicar el debat públic a l’entorn del teixit econòmic que necessitem per ser competitius i alhora sostenibles. Fer-ho, amb rigor i amb la mirada fixada en el mitjà i el llarg termini, és imprescindible. De fet, l’anomenat procés constituent que es pretén dur a terme ho hauria de tractar amb profunditat.

Des de l’àmbit de les polítiques públiques caldria aprofundir a l’entorn de tres vectors principals: el coneixement i el capital humà (deliberadament el situo en primer lloc), les infraestructures i el suport a les empreses.

El coneixement i el capital humà han de constituir la base imprescindible per construir una societat més avançada i igualitària i una economia més competitiva, sostenible i oberta al món. En aquest vector parlem principalment de les polítiques educatives i de formació en tots nivells, i del suport a les universitats i la recerca científica. Arrosseguem dèficits de finançament públic històric en educació i en universitats, que s’han agreujat en els últims anys amb la crisi economicofinancera. I ens cal repensar les polítiques educatives i de formació per donar resposta a una nova societat, més complexa, dinàmica i globalitzada. I aprofundir en el canvi cultural cap a una societat orientada a la innovació i l’esperit emprenedor.

Les infraestructures en el territori són, per descomptat, un altre vector estratègic de primer ordre. De fet, en aquest camp hi ha un debat intens, ric i rigorós sobre les necessitats del país en transports, connexions internacionals, telecomunicacions i recursos energètics adequats, sostenibles i de cost competitiu. Xarxa de rodalies ferroviàries, corredor mediterrani, hub aeronàutic internacional, extensió territorial i ús intensiu de les noves tecnologies, energia sostenible i amb cost raonable i competitiu. Les dades i els fets són en aquest terreny molt preocupants, amb una caiguda dramàtica del pes de la inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya els últims cinc anys, tal com demostren estudis com els de la Cambra de Comerç.

Finalment, el tercer vector és el del suport al teixit econòmic i a les empreses en un sentit ampli: polítiques d’innovació, d’ajuda a la internacionalització, de creació i foment empresarial, de fiscalitat adequada, i en tot el que està relacionat amb un mercat de treball que cal fer de més qualificació i qualitat i que aporti flexibilitat i seguretat (flexiguretat) tant a empresaris com a treballadors i autònoms.

En tots tres vectors tenim potencial però també dèficits que cal revertir amb urgència i amb determinació, sobretot en la línia de disposar de capacitats d’estat per impulsar l’economia i el capital humà. Propostes com les del Pla Indústria 2014-2020, l’especialització RIS3CAT o l’Agenda per a la innovació i la competitivitat de Catalunya 2015-2020 són bones guies d’acció.

Cal ser conscients que sense un sistema econòmic innovador, competitiu i obert al món, amb un mercat de treball de més qualificació i qualitat, l’eix nacional i el social no podran prosperar.