Dues urnes, una sola política

Greta Thunberg és una jove sueca de 16 anys que l’any passat va deixar d’anar a classe els divendres en protesta per la falta de polítiques contra el canvi climàtic. Des de finals de novembre del 2018, Laëtitia Dewalle, mare de tres fills i empresària a Val-d’Oise, a la regió de l'Illa de França, es posa cada dissabte una armilla groga i fa de portaveu dels francesos que volen una nova política fiscal menys basada en els impostos indirectes. Des del gener del 2018, la bilbaïna Andrea Uña se suma, com a portaveu, als jubilats bascos que cada dilluns reclamen una millora de les pensions espanyoles.

Quina relació hi ha entre aquests tres fets que recullen periòdicament els mèdia? Primer, una aparent paradoxa. Suècia és el tercer país del món amb millors polítiques ambientals segons l’índex Environmental Performance de la Universitat de Yale. França té un dels percentatges més baixos de l’IVA de béns de primera necessitat (5,5%). I la pensió mitjana a Euskadi és de 1.143 € al mes, la més alta de tot l’Estat.

No sembla, per tant, que aquestes tres mostres de protesta popular es puguin vincular a dèficits flagrants a Suècia, França o Euskadi, ans al contrari, són mostres que s’estan reclamant noves maneres de fer política amb visió més àmplia dels problemes de cada un dels manifestants.

Fa uns quants anys, a les beceroles de l’era digital, va fer fortuna entre polítics i politòlegs el lema "S'ha de pensar globalment i actuar localment". L’inevitable neologisme de síntesi era tenir visió 'glocal'. El 26 de maig, quan coincideixen eleccions europees i locals, tindrem una bona oportunitat per practicar-la.

Incís necessari. L’europeu més influent dels darrers vuit anys, el president del BCE Mario Draghi, no s'hi presenta. És més, se l’ha de rellevar passat l’estiu, però ha deixat pràcticament exhaurit el recurs a les polítiques monetàries, que segueixen a zero, és a dir, tipus directors d’interès al 0%. La nova governabilitat europea ja no podrà esprémer més el recurs al BCE per encolomar-li deute públic i privat.

Serà, doncs, l’hora de girar la mirada cap a les polítiques fiscals i pressupostàries, molt poc compartides encara pels països de l’euro. I els avisos que arriben, com els tot just esmentats, són una nova invitació a crear polítiques de benestar orientades a aconseguir més equitat, ja que és la seva absència el que motiva a sortir cada setmana al carrer en protestes ben diferents.

Un treball recent de l’Institut d’Estudis Demogràfics (UAB) advertia de que no era un bon enfocament vincular pensions i esperança de vida. El problema espanyol és que la taxa de fecunditat és la més baixa d’Europa –després de Malta–. Segons l'Eurostat, ja és només d'1,31 fills per dona. A l’altra punta, dos països ja esmentats aquí: França (1,90) i Suècia (1,78) encapçalen la classificació europea. ¿Diferències? Les polítiques públiques. El portaveu de l’IED, Albert Esteve, assenyala les dues dades més rellevants de les espanyoles: més del 50% voldrien tenir un fill i no poden, i les mares que tenen el seu primer part passen dels 30 anys.

Havent sentit durant la passada campanya propostes força peregrines per fomentar la natalitat, especialment les que anaven carregades de (pre)judicis religiosos, val la pena fer una proposta respectuosa amb les decisions individuals i alhora equitativa: en lloc de fer polítiques que incentivin tenir fills, garantir el suport públic als que ja n’hagin tingut. En aquest aspecte, i vist que una de les raons que es donen més sovint és la incompatibilitat que afronten les dones entre feina i criança, pot ser el moment de plantejar una política decidida d’escoles bressol (0-3 anys).

Als països amb un millor estat del benestar hi ha doctrina ben contrastada que les escoles bressol són un dels principals instruments per garantir l’equitat socioeconòmica des del mateix moment de néixer, a més dels seus efectes positius en l’adquisició de capacitats cognitives. D’aquestes experiències avançades en països de la UE se'n poden treure tres principis: que les pautes generals de les escoles s’han de fixar per llei general, que han de ser les administracions públiques les primeres garants del servei i que la provisió d’aquest servei pot estar oberta a la coexistència de centres públic i privats.

Més concretament, a Espanya, on cada any hi ha gairebé 400.000 nous nadons, la millor manera d'actuar en aquest sector és a través de les administracions locals i provincials. Tenen els comptes més sanejats i estan especialment dotades per assignar eficientment recursos en serveis de proximitat. Si tornem al concepte de 'glocalització', una política encertada d’escoles bressol serveix tant al principi d’igualtat d’oportunitats des que el nadó veu la llum com al de pertinença a una comunitat propera, en tota l'amplitud del terme.

Quedaria, en tot cas, el seguiment de la distribució de recursos de les tres polítiques assenyalades al principi. Aquí s’haurien de recuperar els principis que Richard Musgrave, un especialista en hisenda pública, va descriure al segle passat sobre la distribució de la riquesa al llarg de la vida de cada persona, que en cap cas és uniforme. Ara, per exemple a Espanya, hi ha discriminació dels joves respecte a la gent gran. Potser per això la Greta Thunberg sap el que es diu i guanya seguidors a tot el món.