Josep Maria Pou, no et tallis
La casualitat ha enxampat Josep Maria Pou a les Canàries just el dia que celebrava 50 anys de carrera. Té una memòria tan prodigiosa que recorda exactament el dia i el lloc d’aquell Marat-Sade que dirigia Adolfo Marsillach al Teatro Español. Sempre m’ha impressionat la gent que estructura el seu passat per anys i no per records: ell funciona per les dates d’estrena d’obres i pel·lícules. I no erra mai.
A Tenerife i Gran Canària hi ha anat amb balena, a presentar Moby Dick, però li han demanat per la independència. I ell ha respost el mateix que diu aquí: que no li agrada com s’està duent el Procés, que no està a favor de saltar-se la llei, però que cal modificar la relació amb Espanya i que a Catalunya “no ens fotem d’hòsties” del matí a la nit. Pou té el mèrit de tenir un discurs fonamentat i raonable, contundent però no agressiu. És d’agrair, perquè els comentaris frívols, superficials i fets d’oïda que la mateixa setmana ha llançat Isabel Coixet no contribueixen a enriquir el debat, ni tan sols conviden a fer que altres artistes no independentistes expressin la seva opinió. Pots estar d’acord o no amb Pou, però s’agraeixen les veus discordants sensates per evitar el perill del monocultiu ideològic en la cultura. De fet, l’actor també va carregar contra la corrupció política que ha podrit Espanya, arran de la pel·lícula que acaba d’estrenar, El reino. Pou parla bé i clar.
La mateixa setmana que celebrava mig segle de feina, l’actor acomiadava ple d’enyorança un dels seus millors amics, Carles Canut, amb qui es portaven pocs mesos. A punt de fer els 74, Pou fa anys que amenaça amb la jubilació. Quan el vaig entrevistar pel premi Gaudí d’Honor, aviat farà dos anys, em va dir: “Tens informació de sobra per escriure el meu obituari”. Que sigui un acudit, perquè encara ens fas falta. Per molts anys, Pou.
