Repensar el patrimoni
La polèmica de les estàtues franquistes al Born, les ja quasi quotidianes discussions sobre Sixena o la Sagrada Família, la possible destrucció de Vistabella o la proposta de desmuntar el monument a Colom són alguns dels últims escarafalls d’un debat patrimonial sense treva en què gairebé tots els discursos es construeixen sobre raons emotives, quasi viscerals i hostils, polaritzades pels propis interessos dels que hi participen, tot dinamitant qualsevol consistència argumental o bé revelant la seva ignorància. En definitiva, una discussió estèril i decebedora que revela -entre d’altres- la falta de consciència sobre què és el patrimoni i la seva preservació, i també el fracàs de les lleis de protecció del patrimoni actuals. Dos aspectes clau d’un complex repte global que és necessari abordar amb urgència.
Avui sembla que tot pot esdevenir patrimoni i que la preservació s’expandeix fora de control. Però no sempre ha estat així. Els nostres valors patrimonials contemporanis van emergir amb les nacions estat europees modernes a finals del segle XVIII, quan el patrimoni es va concebre com un dels símbols d’una història nacional idealitzada, i els diferents estats incipients -amb variants- van organitzar la seva protecció a través de les primeres lleis de preservació amb l’objectiu conscient d’assegurar l’hegemonia de la seva interpretació. La decisió política de crear el Patrimoni de la Humanitat després de la Segona Guerra Mundial va globalitzar aquesta concepció i va imposar els seus valors a tot el món amb l’esperança de definir un patrimoni compartit per tots els pobles i nacions capaç de promoure una cultura mundial de la pau -assegurada mitjançant un flux turístic associat-. Però aquesta creació encara va fer més evident l’origen -i la imposició- occidental, i les contradiccions més profundes de l’essència inevitablement excloent de tot patrimoni. Una deriva que, sumada a la consolidació dels valors democràtics contemporanis de les últimes dècades, ha provocat un eixamplament sense precedents de la noció de patrimoni per tal d’incloure les minories -i no tan minories- polítiques, culturals i religioses excloses o maltractades a les antigues històries nacionals, ara revisades críticament.
En efecte, el patrimoni és també política. La seva interpretació no posseeix un significat unívoc i lliure de contradiccions segons el qual es pot decidir si és necessari preservar-lo al buit o bé destruir-lo completament, sinó que es modela constantment d’acord amb les diverses necessitats presents i esperances futures de tots aquells que s’hi interpel·len simultàniament. Ningú pot controlar totalment el capital simbòlic d’un patrimoni, ni el seu significat, perquè senzillament el patrimoni no diu res. Som nosaltres els qui l’interpretem, i una interpretació mai pot suprimir les altres. De fet, aquesta és la riquesa inesgotable del patrimoni. I l’objectiu de la preservació o de la intervenció en el patrimoni hauria de ser el de mediar amb aquestes interpretacions.
El fracàs de les lleis de protecció del patrimoni actuals s’evidencia en la seva incapacitat per admetre amb èxit la complexitat d’aquest debat, i en l’equívoc de creure que unes normatives instrumentals asseguren la qualitat de les intervencions o la suposada correcta interpretació del que està catalogat. El patrimoni canvia constantment, com la memòria que s’hi vincula. És inevitable. No es pot fixar la seva interpretació, ni la seva matèria. És necessari, doncs, definir un nou model de preservació patrimonial d’acord amb aquesta naturalesa dinàmica tot superant l’actual expansió absurda, acrítica, exponencial i insostenible. Per aconseguir-ho haurem d’assumir riscos. No tot pot ser preservat. Ni és necessari que tot ho sigui.
El repte consisteix, com afirma George Steiner per a Europa, a aprendre a transformar el patrimoni i els llocs de memòria en llocs de possibilitat capaços de suportar els reptes polítics i culturals del present. Per la seva singularitat, Catalunya és un observatori privilegiat per reflexionar sobre aquest repte, i pot esdevenir un laboratori únic d’aquest desafiament global. Malgrat les amenaces folkloristes i les preocupants pulsions banals i partidistes actuals, i tot i no tenir un estat -o potser gràcies a aquest fet, i a diferència de projectes fallits com el Patrimoni Europeu o fins i tot el de la Humanitat-, a Catalunya trobem casos d’estudi d’èxit excepcional que alhora també alerten dels perills d’aquest repte. He parlat en aquest diari de la brillant construcció del Montserrat modern, o dels riscos de l’arquitectura de Gaudí, als quals es pot afegir un llarg llistat -com la construcció simbòlica de Víctor Balaguer, el Modernisme, el mateix monument a Colom o el Born, entre tants altres-. Tots ells mostren la necessitat d’aprendre a transformar el patrimoni per convertir-lo en un actiu valuós del debat polític i intel·lectual present, valorant justament la riquesa d’interpretacions i el debat mateix, però sobretot la qualitat d’aquesta interpretació i manipulació, en contra de tota banalització i de seguir abaixant el llistó. És urgent.
