Un estadista, sisplau

Cirugià de la Reial Acadèmia de MedicinaEls diaris diuen que al nostre país hi ha més polítics que a Alemanya. El que no diuen és que no tenim ni un sol home d'estat. Un estadista el 27-O hauria comprès que la república fictícia que ens oferien era un engany per, potser, il·lusionar durant 24 hores el poble que havia sortit al carrer massivament i en pau des del 2010 demanant més llibertat, més autogovern, més infraestructures eficients, menys llistes d'espera en sanitat, una educació que pogués competir amb la finlandesa en resultats, fer efectiu de veritat el corredor mediterrani, que enlairaria l'economia andalusa, murciana, valenciana i la nostra, i aquest és el problema: la nostra. Els governants espanyols que haguessin impulsat –de veritat– el corredor, serien vistos com a traïdors en una pàtria que crida a les forces de l'ordre "¡A per ellos!" i, tot i guanyar en economia, perdrien el control de l'Estat per haver desfet el sistema radial existent a la xarxa ferroviària. Per això els diferents governs han anat fins a catorze vegades a Brussel·les per demanar el corredor central.

Els nostres polítics catalans no van saber interpretar amb precisió la petició del poble, en un moment en què la meitat dels catalans demanaven alguna cosa més del que tenien. Un estadista hauria sabut interpretar que es necessitaven bastants votants més que dos terços per intentar aconseguir una república. Un estadista no hauria tingut por dels insults i menyspreus dels seus companys polítics per dir que proclamar una república era possible però que era impossible implementar-la. Els nostres polítics catalans la van proclamar i després se'n van anar a casa perquè no sabien el que havien de fer. I molts ciutadans van creure que ja formaven part d'una república sense nació i sense estat.

Si Puigdemont hagués estat un home d'estat, hauria convocat unes eleccions, i hauria explicat a la gent congregada a la plaça de Sant Jaume el veritable sentit de la seva acció, i per què no hi havia una altra sortida.

¿Que haurien aplicat igualment el 155? ¿Que el Sr. Rajoy hauria convocat eleccions? I què? Si haguéssim tingut estadistes de veritat les eleccions proclamades per l'estat espanyol haurien estat una excusa propícia per comprovar si de veritat les teòriques dues meitats que els unionistes proclamen que hi ha, però que els aterreix compatibilitzar, existeixen.

Una propaganda de tots els partits sobiranistes per no anar a votar ens hauria donat la certesa de la seva feble força.

Però no, els nostres polítics –no pas estadistes– van acceptar el joc autonomista proposat per Rajoy i es van equivocar. Però seguien amb butaca i sous. Dèbils.

I després, ja dins de l'autonomisme que van acceptar sense més ni més presentant-se a unes eleccions no legítimes, van tornar a jugar al conte de la república, a un relat que només coneixen ells, mancat de veracitat i efectivitat i amb poca legitimitat, ja que ells van escollir l'autonomisme.

Acceptant el joc del govern espanyol, Puigdemont i els consellers no eren ja res més que 'ex'.

I ara què? Amb la majoria sobiranista que encara té el Parlament, hauríem d'intentar fer una nació de veritat, en la qual tots els serveis bàsics pugessin fins al grau de l'excel·lència, en què tots aquells que es van manifestar des del 2010 es multipliquessin perquè en unes pròximes eleccions el sobiranisme independentista fos tan extraordinari que ni aquí ni a Europa poguessin legítimament oposar-se a un desig massiu d'autodeterminació, encara que no tinguéssim ni petroli ni diamants. Però tindríem la força dels vots i de la gent. Si arribem a tenir un 70% de forces sobiranistes al Parlament aconseguiríem moltes més coses que llançant ultimàtums o creient que perquè vam guanyar el Madrid amb una 'maneta' som ja gairebé independents.

Hem de sumar primer els comuns i després els socialistes catalans al projecte de gran nació, sense soroll, sense violència, amb treball i amb el desig de ser millors. I sobretot amb l'objectiu de treure de les presons els nostres companys, empresonats amb lleis a la carta per delictes que no han comès. Van cometre una desobediència a la Constitució, però res més. I si això es paga amb 25 anys de presó, ¿quina pena haurien de patir aquells que van desobeir les proclames de l'ONU respecte a l'Iraq, i van iniciar una guerra que va causar milers de morts i per a molts historiadors va ser l'espurna que va iniciar el terrorisme islàmic més radical? Quants soldats espanyols van morir a l'Iraq innecessàriament? Quin tipus de legalitat tenim, que només és cega davant els actes de la dreta radical? Quin tipus de legalitat tenim quan només dona crèdit als relats de les clavegueres de l'Estat que afecten l'esquerra, i encara ningú ha aixecat la veu davant del relat de l'actual ministra de Justícia, que va veure jutges espanyols amb prostitutes menors a Colòmbia?

Tinc la trista sensació que a Espanya només existeix la legalitat i s'ha oblidat la justícia i la legitimitat. Per això necessitem crear a Catalunya una nació de veritat, justa, transparent i lliure de tot el vestigi franquista que contamina la nostra existència. No vam saber tancar la Guerra Civil; la pau de Franco va ser venjança, afusellaments i exilis. La Transició va ser més un maquillatge que una cirurgia plàstica. I així estem. Espero, Sr. Torra, que els grups sobiranistes donin el seu suport a uns pressupostos més socials i justos. No traurem els presos de les presons amb ultimàtums, sinó amb una política que sumi. Amb els socialistes podrem parlar més i millor que amb la dreta cavernària radical que sembla haver ressuscitat José Antonio i la seva filosofia de les pistoles.