Posem que parlo de Madrid
A mitjans del mes d’abril, i per tal d’aixecar l’ànim de la població confinada, l’Ajuntament de Madrid difonia per les xarxes socials una versió, en què prenien part cantants com David Summers o Marta Sánchez, de la cançó Pongamos que hablo de Madrid, que Joaquín Sabina va compondre l’any 1980, en el moment àlgid de la Movida Madrileña, i que es va convertir de seguida, especialment en la versió que en va fer Antonio Flores, en una mena d’himne oficiós d’una ciutat que havia estat la capital del franquisme i que aspirava aleshores a ser cosmopolita i oberta. Un mes després d’aquesta iniciativa, i clamant, en contra dels criteris dels seus propis tècnics, perquè s’accelerés el desconfinament de la seva regió, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va pronunciar una frase que sabia que era impactant: “Si s’arruïna Madrid, s’arruïna Espanya”. Entre la cançó de Sabina i l’afirmació de la presidenta han passat, doncs, quaranta anys, quatre dècades presidides per un projecte que, al meu parer, no ha rebut l’atenció que es mereix: la construcció de Madrid com a única i gran capital espanyola.
S’ha dit alguna vegada, furgant en les causes del malestar espanyol, que Espanya es va quedar sense projecte col·lectiu després del gran i doble projecte que el país tenia a la sortida del franquisme: la conquesta de la democràcia, amb la Constitució del 1978, i la integració europea, amb l’adhesió a les Comunitats Europees el 1986. Però l’afirmació no és exacta: hi ha hagut també, i des de l’inici, el projecte de convertir Madrid en una gran capital financera i econòmica, a més de política, un projecte inseparable d’una reformulació del nacionalisme espanyol, que havia quedat massa desacreditat per la seva identificació amb el franquisme. Un projecte que Aznar accelera amb el disseny de la seva “segona Transició” i amb l’escandalosa política de privatitzacions, però que és compartit, o almenys no és essencialment qüestionat, pel PSOE i l’esquerra espanyola.
Aquest projecte ha dinamitat tota perspectiva d’un projecte federal per a Espanya, i tot somni d’una bicapitalitat de Barcelona. El país venia històricament d’una dualitat Madrid-Barcelona (o una triangulació, en la mesura que hi puguem afegir Bilbao), semblant a la que existeix a Itàlia amb Roma i Milà, però com ha explicat prou bé Germà Bel, Espanya volia ser França, i per a això calia que Madrid fos París. Res més lluny, doncs, d’un model federal, on la capital sol ser una ciutat secundària (Canberra a Austràlia, Ottawa al Canadà, Washington als Estats Units), mentre que les grans metròpolis ho són per la seva capacitat d’atreure gent, talent i diners, no pas pel fet de ser la seu privilegiada del govern i les institucions de l’Estat.
El 2018 Madrid superava el PIB i la renda per càpita de Catalunya. No cal dir que, a la premsa patriotera espanyola, l’explicació fàcil s’imposava: el Madrid “liberal i obert” feia el sorpasso a una Catalunya entotsolada en el seu “somieig" independentista. Ara bé, això no ha servit pas perquè Madrid es convertís en la ciutat cosmopolita i oberta a què aspirava. D’aquesta contradicció fonamental entre desenvolupament econòmic i falta de modernitat política (només cal repassar el llistat esperpèntic dels últims presidents autonòmics madrilenys), un article recent d’Ignacio Sánchez-Cuenca a La Vanguardia en busca la causa, potser de forma massa directa, en la política: a diferència de les grans metròpolis europees, a Madrid la dreta, una dreta rància, és hegemònica. Diu aquest autor: “Esa autoimagen pretendidamente liberal de Madrid es pura superchería. Madrid es hoy el epicentro de un nacionalismo español cateto y excluyente”.
L’oposició, per part d’una part molt significativa de la societat catalana, a aquesta deriva de Madrid explica en darrer terme l’auge recent de l’independentisme. La mateixa Díaz Ayuso explica que Madrid s’ha convertit en el “motor econòmic” d’Espanya “como consecuencia de ser una región que ha mantenido una presión fiscal a la baja durante los últimos 16 años”. Dit en altres paraules, que ha practicat un dúmping fiscal que ha atret patrimonis i rendes. Ara només està per veure, en el futur postpandèmia, fins a quin punt la perifèria espanyola i l’Espanya buida (o buidada) estan disposades a seguir mantenint el globus inflat de Madrid i la seva insolidaritat fonamental. Ara bé, mentre Sabina segueix, com bona part de l’esquerra espanyola, “sobrecogido por lo de Cataluña”, a Madrid la “modernitat” espanyola continua sense comparèixer.
