Atrapats en la impotència

Quedem-nos amb el segon significat de la paraula, no ens compliquéssim la vida: manca de capacitat per fer una cosa. Doncs aquí és on sembla que hem anat a parar.

La impotència dels mal anomenats constitucionalistes ha quedat palesada en aquesta legislatura. El seu ha estat l’èxit electoral de la impotència, perquè tenen pes electoral però cap substrat social o complicitats per poder fer el que diuen que volen fer. Crec que això ja ho van reconèixer d’antuvi Rajoy i Soraya quan van fer el 155 més breu possible. No s’ha de confondre tenir el monopoli de la violència amb poder dur a terme el que es pretén. El 155 serveix per a la versió actual del 'Duelo a garrotazos' de Goya que s’està esdevenint a Espanya, amb Catalunya com a component definitori del garrot amb què s’intenta colpejar l’adversari. I perquè Rivera –diguem-ho amb tot el respecte per l’entranyable personatge de Sisa– esdevingui la versió postmoderna i amargada del "bombero Joan": les flames va escampant. Poden fer molt mal, i poden imposar-lo. Però la realitat del país és prou densa perquè hagin de reconèixer que són impotents per sostenir el que pretenen amb aquesta imposició.

L’independentisme ha assolit un grau de mobilització, compromís i identificació impensable i imprevisible no fa gaires anys. I per això mateix ha experimentat uns topalls que, ara mateix, converteixen en impotència els seus èxits. El diagnòstic que això és un conflicte polític que s’ha traslladat a una altra arena és tan descriptiu com parcial. Un conflicte polític és un enfrontament per les infraestructures, el finançament, o ara el 5G. Però el que hem tingut ha estat un conflicte polític que no està clar que es pogués resoldre només entre polítics. Perquè ha estat una confrontació amb l’Estat. Calia haver llegit la Constitució espanyola. No l’article sobre la unitat de la pàtria, sinó l’article que diu que Espanya és un estat social i democràtic de dret. El substantiu és 'estat', i la resta són adjectius, que el qualifiquen o el modulen, però que se subordinen al substantiu, que és el que s’imposa. I un estat són tots els seus aparells (que dèiem abans), no només els polítics, en el marc d’una xarxa d’estats, que és una societat de socors mutus. Confrontar-se amb un estat no és una qüestió de somriures, de samarretes i de tenir pressa: és una topada dura, descarnada i cruel, ja ho hem vist, perquè s’activen totes les seves institucions i recursos. Un estat que avui, en el nostre context, fa impotent la unilateralitat, que pot anar de victòria mobilitzadora en victòria mobilitzadora fins a la derrota final. Quan la retòrica independentista ocupa tot l’espai comunicatiu (sense haver aclarit mai si tothom està pensant en el mateix quan crida 'independència'), al final desapareix tota connexió amb el perquè, o –sobretot– amb la diversitat de perquès: semblaria que volem la independència perquè volem ser independents. I quan es deixa de vincular aquest projecte a la necessitat –i les dificultats– de treballar per millorar coses tan prosaiques com l’ensenyament, la sanitat, les infraestructures o la innovació, aleshores la independència passa a ser la impotència davant un objecte polític no identificat.

Hi ha una tercera impotència que s’amaga, disfressada de solució plausible escanyada per les dues anteriors. La de la diversitat de terceres vies, que són incapaces de reconèixer una impotència que dura anys: mai –mai– ningú amb poder real a l’altra banda ha acceptat les seves propostes. Cambres i Foments que cada any fan la mateixa roda de premsa lamentant l'incompliment dels compromisos inversors. Cercles que fan propostes públiques o privades als presidents espanyols sense cap reconeixement plausible. Articulistes que porten anys fent variacions del mateix article per a consum intern, proposant reconeixements de Catalunya que no fa seus ningú amb un mínim poder institucional a Espanya. Per no esmentar federalistes que mai no concreten l’arquitectura institucional del seu federalisme, i –per descomptat– sense que ningú dels cercles de poder fora de Catalunya assumeixi seriosament ni tan sols les seves generalitats. Recordo una d’aquestes persones considerades intel·lectuals que sempre són les primeres a firmar els corresponents manifestos quan li vaig dir que m’expliqués en què consistia el seu federalisme en termes de finançament, competències i arquitectura judicial. Em va dir: ui, això és molt complicat i s’haurà de negociar, però el federalisme és la solució. Les terceres vies pretenen ser la solució viable dins de Catalunya, però la seva impotència fora de Catalunya fa que ni concretin res, per si de cas, ni ningú amb poder allà les faci seves i les reconegui. L'última prova ha estat aquest actor d’Iván Redondo que respon al nom artístic de Pedro Sánchez, en mostrar que no tenia cap proposta per a Catalunya, com ha deixat clara la seva última representació. La seva cantarella de resoldre primer el problema de convivència a Catalunya el que amaga és el problema de convivència al PSOE si fa res que modifiqui la situació actual.

Al capdavall, una cosa és reconèixer i denunciar que hi ha impotències degudes a una correlació de forces desigual i una altra donar la culpa als altres d’allò que és específic de la pròpia impotència. Seria la millor manera de cronificar-ho tot. Com una mena d’empat en què ningú pugui assolir ni resoldre res.