Catalunya a Europa: no hi ha sortida

Per als conflictes territorials dins de la península Ibèrica, el context internacional en què els estats i els imperis s’han desfet i s’han reconstruït ha estat determinant. Ara que la sobirania real dels estats està sentenciada, en particular per la integració creixent de la Unió Europea, cal preguntar-se quins desenvolupaments a l’exterior podrien permetre una revisió de fronteres dins d’Espanya.

La Comissió Europea ha deixat clar en repetides ocasions que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i hauria de demanar novament la seva adhesió. La paradoxa és que la UE va permetre el Brexit, però, seguint Espanya, no permet el Catexit. Una explicació senzilla seria que la UE està menys integrada que Espanya.

Pot ser, però, que les coses no siguin tan nítides. De fet, la UE va estar fortament en contra del Brexit, i la Comissió Europea ha adoptat una posició molt dura en la ulterior negociació, fins al punt que molts britànics pensen en la possibilitat de revertir la seva decisió.

A més, la UE va acceptar el referèndum sobre la independència d’Escòcia, que havia estat acordat amb el govern britànic. La UE ja havia supervisat el referèndum d’independència de Montenegro, que també s’havia acordat amb el govern de Sèrbia, establint els requisits del 50% de participació i el 55% de vots del sí (que es van complir). Per tant, la pregunta pot ser com es podrien flexibilitzar les actuals restriccions legals i institucionals per redibuixar fronteres dins de la UE.

Pot resultar útil comparar l’evolució de la UE sobre la qüestió amb l’experiència històrica dels Estats Units. Aproximadament set dècades després de l’aprovació de la Constitució, el govern dels Estats Units no acceptava la secessió. L’intent d’abandonar la Unió per part d’onze estats al sud va ser respost amb l’exèrcit i va desencadenar una guerra civil extremadament letal.

Alhora, moltes fronteres interiors van ser redibuixades. La Constitució dels Estats Units havia establert que un nou estat podia ser “erigit dins de la jurisdicció de qualsevol altre estat” amb “el consentiment dels Parlaments dels estats involucrats, així com del Congrés”. Així, durant la guerra civil, Virgínia de l’Oest es va separar de Virgínia, Nevada es va separar de Utah, i Montana va ser creat mitjançant la reunió de diverses terres d’Oregon, Washington, Idaho i Dakota; totes les noves entitats van ser admeses com a estats membres de la Unió.

A la llum d’això, podria semblar que els Estats Units estaven més integrats a mitjan segle XIX del que la Unió Europea ho està actualment. Això no és cert en altres qüestions, ja que la UE està ara més integrada en qüestions monetàries, financeres i algunes qüestions polítiques del que ho estaven els Estats Units llavors. Però a través de la guerra civil, la Unió Americana es va enfortir prou per no admetre les sortides de la Unió, mentre acceptava la revisió de les fronteres interiors entre els seus estats membres. La qüestió crucial és que es va deixar de reconèixer la sobirania dels estats membres, tant per sortir com per fixar les seves pròpies fronteres.

Què podria canviar, per tant, a Europa perquè s’obrís una situació diferent pel que fa a les contorsions actuals a Catalunya? Si tractem d’inspirar-nos en l’experiència dels Estats Units, una integració més gran de la Unió Europea hauria d’evitar més Brexits i, alhora, facilitar el redisseny intern de les fronteres. Més concretament:

• La integració de la Unió Europea hauria d’arribar a un nivell en què la Unió no reconegués la sobirania dels estats membres.

• El referèndum hauria de ser aprovat no només pels Parlaments de Catalunya i d’Espanya, sinó també pel Parlament Europeu.

• Perquè sorgeixi una oportunitat, hi hauria d’haver una crisi política important, com va ser el cas de la guerra civil als Estats Units, la dissolució de Iugoslàvia o l’enfonsament de la Unió Soviètica, entre altres casos. A Espanya, això implicaria un gran naufragi nacional.

Res de tot això passa avui. Potser passarà algun dia. O potser no.