Josep Fornas, vida d’un facilitador
"El 14 d’abril de 1931 la mare ens posava el pijama i va arribar el pare i va dir no, no, vesteix-los, que hi ha una gentada i vull anar a veure-ho”. Josep Fornas Martínez, traspassat el 4 de gener als 96 anys, explicava així el seu bateig polític, amb sis anys, quan l’havien dut en taxi a la Rambla i havia sentit “Visca Macià! Mori Cambó! Visca la República!”.
Havent col·laborat amb Estat Català, el 1957 va afiliar-se a Unió Democràtica de Catalunya. Poc després va conèixer per mitjà de l’escriptor Josep M. Poblet el sastre Josep Camps, establert a París i que tenia de client el príncep hereu del Marroc. El futur Hassan II oferia finançar qui acabés amb la dictadura de Franco a canvi de Melilla i Tànger (en procés d’annexió). Fornas va contactar amb Joan Sansa, advocat de la Seu també d’UDC, i altres.
Soci d’Ideal Plàstica Flor, en una fira a Tànger va conèixer Josep Andreu Abelló, figura preeminent dels negocis de la ciutat, i li va comentar l’esbojarrat pla. Aquest ho va explicar a Josep Tarradellas, qui va considerar-ho un disbarat i va cridar a consultes Fornas i Sansa. L’encontre, a l’Hotel Mont Thabor parisenc el novembre de 1962, va ser tens. El president els va treure del cap l’operació i va adoptar-los com a col·laboradors. Fornas, sobretot, va quedar impressionat. Tant, segons explicava, que la seva esposa, Clara Prat, en feia broma: “Deia que m’havia enamorat d’ell”.
A Tarradellas, fallit l’intent de tenir un peu a Catalunya per la mort de Jaume Vicens Vives el 1960, li mancava algú que l’enllacés amb la generació de joves antifranquistes nascuts passada la guerra i que, després del Pla d’Estabilització de 1959, estaven cridats a dirigir el país a la mort de Franco. Fornas no va ser l’únic a exercir aquest paper –Tarradellas no era home de posar tots els ous en un mateix cistell–, però sí el més fonamental.
Fornas, amb estudis de peritatge industrial, treballava a l’assessoria fiscal del seu pare, i va aprofitar l’avinentesa amb alguns clients, però no només, per aconseguir finançament per al president. A partir d’aleshores ell, àlies Fontana, i Tarradellas van repassar els meandres polítics del país usant noms en clau per a gairebé tothom en la correspondència. "Tants, que si no eren habituals oblidàvem de qui eren”.
L’any 1966 el matrimoni Fornas va tenir el seu cinquè fill, Laura, que va néixer amb síndrome de Down. En rebre la nova, Tarradellas el va abraçar i es va posar a plorar, conscient que en endavant Fornas, com ell amb la seva filla Montserrat, li hauria de donar un amor molt especial.
Tal com va resseguir Mireia Sopena a Editar la memòria (2006), Fornas va dur a terme una important feina editorial en català –sobretot memorialista– al capdavant de Pòrtic, que havia fundat el 1963. Una tasca que ell justificava dient que seria pitjor gastar-se els diners amb una amant. “Potser una amiga ens sortiria més barata”, responia l’esposa, que regentava la llibreria Claris, també de la seva propietat.
Va ser allí on la policia va detenir Fornas, per única vegada, perquè la imatge promocional d’un llibre del Che Guevara no duia peu d’impremta. Va passar la nit a la comissaria de la Via Laietana. L’endemà Vicente Juan Creix li va posar la mà a l’espatlla: “Vaya con cuidado, señor Fornas, sabemos quién es usted”.
Ho sabien. L’any 1976 Adolfo Suárez va cridar-lo a Madrid perquè li parlés de Tarradellas. “Vaig treure'n la impressió que es veurien. Era un secret i em van fer jurar que no ho diria ni a l’Heribert Barrera”. Aquell any Fornas va afiliar-se a l’ERC que Barrera reestructurava. Això va disgustar el president, que, després de tornar, hauria preferit que formés part del seu govern. Ell, però, volia ser diputat. Va ser prou hàbil de veure amb els seus ulls verds, petits i perspicaços que per continuar la relació amical amb Tarradellas havia d’adormir la relació política mantinguda. La seva comesa havia acabat. El president tallava amb l’exili i cercava nous col·laboradors per al seu nou present.
Si no va canviar d’opinió, el juny de 2017 Fornas preveia llegar el que li restava d’arxiu al Parlament i la correspondència a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Feia anys que escrivia amb afany les seves memòries polítiques. No li preocupava que es publiquessin ja traspassat. Arribat el moment s’evidenciarà la importància d’aquest independentista charmant que mai tenia un no per a una entrevista i que va exercir de ròtula perquè Josep Tarradellas pogués transitar de l’exili a l’interior.