Per què la docència universitària ha de canviar, i ràpid
Professor de la UPF i director del programa Margalida ComasEls professionals de l’educació s’han trobat històricament presos d’una paradoxa curiosa: ensenyen avui als professionals del demà amb mètodes del passat. Quan els processos socials no tenien l’acceleració actual, la situació no era gaire aparent. Al cap i a la fi, les coses no canviaven excessivament en una generació i moltes de les del passat eren encara útils per al futur. Tot això s’ha acabat. En l’actualitat fins i tot el que s’ensenya als estudiants de primer d’universitat pot ser obsolet quan es graduen només tres anys després. Les necessitats del món professional difícilment poden ser endevinades cinc anys abans. Sovint, però, les necessitats futures s’ignoren i s’actua pensant en les actuals o les passades, sense parar esment en el que exigirà el demà. I òbviament tot això afecta la formació dels nostres estudiants universitaris.
Que la universitat és una institució conservadora no és res de nou. No estic parlant de les seves idees polítiques o socials, si és que es poden atribuir a un col·lectiu tan divers. M’estic referint a com exerceix la seva funció social, és a dir, la de formar els joves per comprendre la societat on viuen i, eventualment, dotar-los de les competències per exercir una professió. El passat ajuda a entendre aquesta afirmació.
Les universitats occidentals van néixer al segle XIII vinculades a l’Església, i els professors eren les fonts del coneixement perquè només ells tenien habitualment accés als llibres. Això era així perquè eren cars per la necessitat de copiar-los a mà, cosa que causava la seva escassetat. Els professors solien llegir les seves classes a partir dels llibres i era habitual parlar de “lectures” per referir-se a les lliçons. Però, cap al 1450, apareix un invent transcendental: la impremta de tipus mòbils de Gutenberg. Aquesta invenció permetia l’edició massiva de llibres a preus assequibles per a la població. A la universitat, però, les coses seguiren igual, amb professors llegint els llibres i estudiants, en el millor dels casos, prenent apunts. Larry Spence, director del centre d’innovació educativa de la Penn State University, deia el 1991 que un professor de la Universitat de París del segle XIV es trobaria com a casa en les aules actuals de Berkeley. I afirmava que la qüestió no era ensenyar sinó aprendre. I, ras i curt, aquesta és la qüestió.
El segle XXI ha vist un canvi revolucionari en la forma de comunicar-se i en l’accés a la informació. Tot i així, les universitats no s’han adaptat encara plenament a aquesta situació, malgrat els esforços de no pocs professors i institucions per canviar el paradigma en què hem educat els nostres estudiants fins ara. Però aquest model de transmissió passiva de coneixement ja no és possible, perquè els estudiants desertaran de les aules, si no ho han fet ja. La qüestió és com fer-ho i amb quins incentius. Les universitats catalanes ja han impulsat, amb èxit, algunes iniciatives, tot i que cal generalitzar un model que passa per fer estudiants molt més flexibles, menys preocupats pels coneixements i més per com aplicar-los a la seva vida professional. En altres paraules, en un ensenyament més competencial i menys teòric. Així ho reconeixia recentment l’International Bureau of Education (IBE), un organisme dependent de la Unesco en una reunió celebrada el novembre passat. L’IBE recomana el canvi dels plans d’estudi arreu a fi d’evitar que quedin obsolets amb els canvis accelerats tant econòmics com socials. Per fer-ho possible, apostava per un model curricular que considerés de manera important les competències necessàries per als estudiants i no únicament els continguts tradicionals.
El repte que planteja l’IBE no fa més que reconèixer l’evidència que no podem ignorar. Si les universitats volen mantenir el seu lideratge en l’educació i la formació superior, han de plantejar un profund canvi en la manera com ensenyen i, especialment, com aprenen els seus estudiants. Després de l’èxit que les iniciatives de recerca han tingut a les universitats catalanes, ara és el moment de promoure les eines per al canvi educatiu profund que busquen. Aquest canvi ha de passar per la definició de continguts i competències, per l’adopció de mètodes pedagògics amb la incorporació de les noves tecnologies educatives, pel canvi en el model d’avaluació i, especialment, en la formació dels professors. El repte és gran, però les universitats catalanes disposen dels mitjans i els professionals que asseguren la viabilitat d’aquest canvi.