L’estat espanyol i la nació castellana

Catedràtic de la Universitat Rovira i VirgiliEspanya ve d’Hispània, una expressió geogràfica amb què els romans designaven la península Ibèrica sencera. En aquest sentit, seria una expressió anàloga a Escandinàvia o la península Balcànica. La Hispània romana mai no va ser cap entitat política unificada: sota la república romana, estava dividida en dues províncies, una de les quals amb capital a Tarragona, i en l’època de l’imperi va subdividir-se encara més. Més tard, el reialme visigot va agrupar gran part de la Península i també la Septimània, fins a Narbona i Tolosa; en canvi, no abastava ni la façana cantàbrica ni tampoc l’actual Galícia i el nord de l’actual Portugal, que formaven el reialme dels sueus. A l’Edat Mitjana, a la Península hi havia diversos regnes cristians i musulmans. Entre 1580 i 1640, la Corona d’Aragó, la Corona de Castella i la Corona de Portugal van tenir els mateixos reis (Felip II, Felip III i Felip IV), però la Península continuava sense ser una entitat política unificada. A partir del Decret de Nova Planta, sorgeix l’estat espanyol actual; malgrat no englobar tota la Península, s’autoanomena Espanya.

De fet, els reis de Castella ja havien començat a apropiar-se del nom d’Espanya molt abans. Al segle XIII, l’arquebisbe de Toledo Jiménez de Rada va escriure per encàrrec de Ferran III de Castella De rebus Hispaniae, una crònica segons la qual els monarques de Castella i Lleó eren els legítims hereus de la Hispània visigoda, mentre que els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona tenien un paper marginal en la reconquesta cristiana. Sembla que aquesta visió castellanocèntrica va empènyer el rei Jaume a escriure el Llibre dels fets, on reivindica les conquestes de Mallorca, València i Múrcia. Més encara, a partir del segle XV, la Corona de Castella emprèn la conquesta d’Amèrica, i a Amèrica els castellans es presenten com a espanyols. Ara bé, naturalment Castella no va pas compartir les seves colònies amb les altres corones peninsulars (tot i que eren espanyoles, segons la visió castellana).

La història mostra, doncs, que Espanya, i més tard l’estat espanyol, són invencions primer de la Corona castellana i després de la nació castellana per ensenyorir-se de tota la península Ibèrica. Llevat del contratemps de Portugal, se n’han sortit. En tot cas, Espanya no és ni una nació ni una nació de nacions: malgrat la confusió intencionada de les 17 autonomies, Espanya és un estat compost de quatre nacions (castellana, catalana, basca i galaico-portuguesa) que no es reconeix a ell mateix com a plurinacional. La nació castellana hi exerceix un paper dominant, que arriba fins al supremacisme: l’article 3 de la Constitució espanyola (CE) diu que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, tot i que reconeix que a l’Estat hi ha altres llengües, sense ni tan sols anomenar-les.

Es podrà dir que la Constitució va aprovar-se democràticament. Deixant de banda les circumstàncies de la seva aprovació (si no s’acceptava aquella Constitució tutelada, l’alternativa era continuar amb les lleis franquistes), és molt fàcil disfressar de democràcia un estat en el qual la nació dominant té més població que el conjunt de les nacions dominades: només cal assegurar que la sobirania estigui centralitzada en tot moment. La sobirania era centralitzada en el moment de votar la Constitució (per aprovar-la el que comptava eren els resultats totals a l’Estat) i va continuar-ho sent després: l’article 1 de la CE diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, representat per les Corts espanyoles.

En aquests termes, quan es diu que “l’Estat té dret a defensar-se” (dels independentistes catalans) s’està dient que “la nació castellana té dret a defensar el seu domini sobre la nació catalana”. Quan parlem de nacionalisme espanyol, en realitat és nacionalisme castellà. Quan s’acusa els independentistes catalans de supremacistes, en realitat se’ls acusa de no acceptar el supremacisme castellà consagrat a la CE i amorosit amb el mantra que el castellà és la “lengua de todos”. I quan es diu que hi ha vies constitucionals per defensar la independència, s’està dient que sense el permís de la nació castellana no la tindrem mai. De fet, sense aquest improbable permís, ni tan sols podem aspirar que l’estat espanyol esdevingui un estat federal veritablement plurinacional, de l’estil del Canadà, Suïssa o Bèlgica (on es reconegui la igualtat de les nacions i llengües de l’Estat). En canvi, la nació castellana no només té prou població per vetar qualsevol reforma de la CE, sinó fins i tot per fer-ne una reforma unilateral. Una gàbia perfectament “democràtica”.

Ara bé, ¿què és un imperi colonial sinó un estat amb diverses nacions una de les quals s’erigeix en dominant i imposa a les altres llengua i cultura, a banda de controlar-ne l’economia? Algú pot protestar dient que Catalunya no és una colònia. I és cert: segons com, som menys que una colònia, perquè a les colònies se’ls reconeix el dret d’autodeterminació. Mentre no aconseguim la independència, potser no estaria tan malament ser reconeguts com una colònia amb tots els ets i uts.