Les competències de Catalunya en matèria d’universitats

L'estat autonòmic espanyol defineix unes fronteres sinuoses i molt confuses entre les competències que es transfereixen a les autonomies i les que es reserva el poder central. Això origina conflictes de competències sovintejats que acaba dirimint el Tribunal Constitucional. Segons quina sigui la composició d'aquest tribunal en cada moment, la balança s'inclina més o menys cap a la recentralització. El que tenim, doncs, és poc més que una descentralització administrativa on tot és contingent i res no és segur. Per contra, en un estat federal que es mereixi aquest nom, la delimitació de competències entre la federació i els estats federats sol ser clara i irrevocable: en virtut del pacte federal, els estats federats tenen competències realment exclusives que la federació no pot envair. Fins i tot sense pacte federal pot haver-hi un repartiment clar del poder entre el govern central i els governs subestatals: és el cas, per exemple, del Regne Unit, que ha optat per un sistema de devolució pel qual Londres cedeix gradualment poder exclusiu en certs àmbits a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.

Si ens centrem en el món universitari i en Escòcia, per exemple, trobem que el govern escocès pot fer una política universitària pràcticament independent de la de la resta del Regne Unit. En particular, les universitats escoceses ofereixen graus de quatre anys amb matrícula gratuïta, mentre que a Anglaterra els graus són de tres anys i costen més de 10.000 € anuals. D'altra banda, el govern escocès és qui defineix el marc legal de les universitats del país. En canvi, a Catalunya les competències de la Generalitat sobre el sistema universitari català es redueixen a finançar-lo i a regular-ne els aspectes que l'Estat no ha concretat. En efecte, la llei d'universitats de Catalunya (LUC) en vigor, aprovada el 2003 sota l'impuls del conseller Mas-Colell, va regular allò que la llei orgànica d'universitats (LOU) espanyola no desenvolupava. En el més pur estil napoleònic, és Madrid qui elabora les directrius dels plans d'estudis dels graus de tot l'Estat i és la LOU qui estableix com s'han de governar les universitats i com ha de ser la carrera del professorat funcionari. Per sort, la LOU no ho va detallar tot, sinó que va obrir la porta a una carrera de professorat amb contracte laboral (no funcionari) en uns termes una mica vagues. Aprofitant aquest marge, la Generalitat va estructurar les categories contractuals de professorat lector (no permanent), professorat agregat i professorat catedràtic contractat (permanent), i va establir l'Agència de Qualitat del Sistema Universitari (AQU), que, entre altres coses, avalua si un determinat candidat té el currículum suficient per optar a una de les categories contractuals.

El desplegament de la LUC ha estat una història d'èxit. Deixant de banda que el sistema català d'acreditació de la qualitat ha estat en bona mesura copiat pel mateix Estat, les universitats catalanes són capdavanteres dins de l'Estat en totes les classificacions internacionals, per bé que a escala internacional assoleixen posicions encara modestes. En l'anomenat rànquing de Xangai, la UB i la UAB són les dues universitats de l'Estat més ben situades, mentre que en el rànquing Times Higher Education, la UPF, la UAB i la UB són les tres més ben situades (tot i que només ocupen les posicions 152, 183 i 198 del món, respectivament). Aquesta posició de lideratge dins de l'Estat no té una sola explicació, però indubtablement hi té a veure el gran pes del professorat contractat a les nostres universitats, configurat segons els mecanismes de la LUC i seleccionat seguint els estàndards d'excel·lència internacionals, per exemple en el marc del Pla Serra Húnter.

Doncs bé, d'un temps ençà, l'estat espanyol prepara una llei del personal docent i investigador, que esmenarà alguns articles de la LOU. Inicialment es va dir que es tractava d'exportar el model català de professorat a tot l'Estat, però els successius esborranys d'aquesta llei més aviat anul·len el model català a Catalunya. El tercer esborrany, que ha circulat a principis d'octubre, regula el professorat contractat amb el mateix detall i de la mateixa manera que el professorat funcionari, cosa que deixa la LUC en paper mullat pel que fa al professorat. A més, el mecanisme de selecció que es proposa per a tot el professorat, tant funcionari com contractat, es basa a triar la majoria de membres de les comissions de selecció per sorteig en un registre estatal de membres possibles. Això és difícilment compatible amb una selecció realment internacionalitzada del professorat, com la que fan les universitats catalanes des del 2013 en el marc del Pla Serra Húnter: en aquest pla, les comissions solen incloure dos o fins i tot tres membres internacionals triats entre els professors de més prestigi en l'especialitat científica del contracte ofert. D'altra banda, l'esborrany també suprimeix el requisit d'acreditació per a la categoria no permanent de professorat contractat. Com que la gran majoria de nous professors comencen per aquesta categoria, contractar-los sense acreditació equival a incorporar la majoria de professorat sense el filtre d'una agència de qualitat, i compromet la viabilitat del requisit d'acreditació per a les categories permanents: són previsibles les pressions per estabilitzar com sigui el professorat no permanent que no aconsegueixi l'acreditació per a una categoria permanent.

Catalunya ha demostrat saber aprofitar l'autogovern per fer un sistema universitari capdavanter dins de l'Estat i ben situat al món. Per tant, l'estratègia pragmàtica i racional de l'Estat hauria de ser no només deixar fer la Generalitat, sinó fins i tot donar-li el mateix poder que té Escòcia i encoratjar les altres autonomies a fer passos en la mateixa direcció. Malauradament, la reforma de la LOU que s'està coent sembla que va en sentit contrari. Fora bo que es repensés.