La indústria informàtica europea
La inversió de la Comissió Europea, la Generalitat i el govern espanyol en el nou superordinador del Barcelona Supercomputing Center ha estat una bona notícia per a Barcelona i per a Catalunya. Indubtablement tindrà un impacte positiu en l’ecosistema de recerca català. Ara bé, hi ha qui hi ha volgut veure un ressorgiment de la indústria informàtica europea, i això ja és més dubtós. L’èxit de les subvencions europees i estatals per mantenir la independència europea en tecnologies de la informació i de les comunicacions (TIC) és tristament descriptible, com veurem.
Del 1983 al 1998, la Comissió Europea va executar els programes ESPRIT (programes europeus estratègics de recerca en tecnologies d’informació). El primer programa quinquennal ESPRIT tenia un pressupost de 1.500 milions d’ecus (equivalents als actuals euros), un 50% dels quals pagats per la Comissió i la resta per les empreses i universitats participants. Aquest volum de recursos era molt més del que els EUA i el Japó dedicaven en aquella època a programes anàlegs de subvenció a la recerca en TIC. Els ESPRIT successius van gaudir d’un finançament només lleugerament inferior i, a partir de 1999, van ser succeïts pels programes IST (tecnologies de la societat de la informació) dins dels successius programes marc PM1 a PM8, l'últim dels quals és l’actual H2020 (Horitzó 2020).
¿I com ha evolucionat la indústria europea de TIC del 1983 ençà? Fins a principis de segle, a Europa teníem fabricants importants. La finlandesa Nokia va dominar el mercat mundial de mòbils els primers anys del segle, i la sueca Ericsson també hi tenia un bon paper. El grup alemany Siemens tenia una divisió informàtica que fabricava ordinadors centrals i personals, sistemes operatius, xips i més tard telèfons mòbils. A França, el grup Bull fabricava els ordinadors centrals que feien servir molts bancs i també targetes intel·ligents, i el grup Alcatel fabricava telèfons mòbils i equips de telecomunicacions. Al Regne Unit, ICL fabricava programari i maquinari, incloent-hi ordinadors centrals. A Itàlia, Olivetti va fabricar ordinadors personals de força èxit i a Holanda n’havia fet Philips. Més enrere, al nostre país, l’empresa Telesincro, fundada per Joan Majó, va fabricar els seus propis ordinadors, fins que el 1976 va ser comprada per Secoinsa, la qual va ser adquirida per Fujitsu al cap d’una dècada.
Actualment les empreses anteriors o bé ja no existeixen o bé han deixat de ser actors rellevants en el mercat d’ordinadors, de telèfons mòbils i de programari. Probablement, l’empresa alemanya de programari SAP és el fabricant TIC més important que queda a Europa. La resta de grans empreses informàtiques que tenim són més consultores que no pas fabricants de tecnologia.
Per què la generosa política de subvencions de la Comissió i dels estats membres no tan sols no ha fet créixer la producció de TIC 'made in Europe', sinó que n’ha vist la pràctica desaparició? La resposta donaria per a unes quantes tesis doctorals, però podem apuntar algunes causes possibles.
En primer lloc, les subvencions europees s’organitzen en projectes alineats amb un pla de treball definit per la Comissió per a un període d’entre 5 i 7 anys. En TIC, aquests períodes són segurament massa llargs. D’altra banda, costa de saber les qualificacions dels qui redacten aquests plans, sovint massa influïts pels termes de moda ('buzzwords') del moment. En segon lloc, cada projecte és dut a terme per un consorci d’empreses i d’universitats de diferents estats membres. Això fa que l’execució sigui complicada i que la propietat dels productes que en puguin resultar sigui de tot el consorci. En conseqüència, les empreses participants no tenen gaires incentius per desenvolupar productes reals dins del projecte. Sovint, a banda de prototipus en un calaix, l’únic que queda al final són els articles científics que hagin publicat les universitats. En tercer lloc, força empreses s’han adaptat a la subvenció pública, fins al punt que n’hi ha que s’han especialitzat a aconseguir-ne. D’altres fan servir els projectes subvencionats per sostenir els seus departaments de R+D quan no tenen prou comandes de clients, i els negligeixen quan els sorgeix feina 'de debò'.
El que hem dit de les subvencions europees és també en gran mesura aplicable a les subvencions dels estats membres. A diferència del que passa als EUA, el Japó, la Xina o Corea del Sud, el sector privat TIC europeu 'delega' la despesa en R+D en bona mesura al sector públic, el qual opera amb unes regles marcadament ineficients. Segurament un bon model a seguir per sortir del clot és el sector aeronàutic europeu, en el qual el consorci Airbus, format per grans empreses de diferents estats, està fabricant els millors avions comercials del món.
