Veritats

El teorema Forcadell consisteix a evidenciar que, en els pitjors moments de l’independentisme, la malaptesa de l’Estat ha provocat un nou tancament de files. Així m’ho va fer veure fa uns anys l’actual presidenta del Parlament quan era cara i veu visibles de l’ANC i el Procés mostrava algunes de les seves primeres febleses. Així ho va teoritzar després en Lluís Bassets a partir d’aquella conversa televisada i així s’ha anat produint de manera precisa i inexorable fins avui. Ho hem vist en la resposta del govern espanyol d’aquests darrers dies, que, d’acord amb la fiscalia, ha aconseguit esborrar completament el desori protagonitzat pels legisladors catalans a primers de setembre. Si realment pretenen reduir els partidaris del referèndum, ho tenen magre. No ho fan pitjor perquè no s’entrenen. Això fa previsible que, en el marc del pols acció-reacció, la tensió es mantindrà més enllà de l’1-O, quan alguns esperen que la situació sigui reconduïble. Les raons perquè passi són òbvies: es pugui votar o no i, si es pot, escapolint-se de l’escomesa, independentment del resultat, costarà amorosir la tensió creada i compartir el somriure. En aquest context tan embolicat, les paraules hi hauran tingut molt a veure. I el temps ens ajudarà a analitzar tot el que ha passat tant per la progressiva escalada verbal com per la pujada del seu to. Ja hem entrat a la secció de talles grans i es tracta de veure qui la diu més grossa.

George Orwell va viure i escriure obsedit per intentar que les seves cròniques responguessin amb fidelitat a la veritat. L’objectiu mai ha estat fàcil però en el marc de la Guerra Civil Espanyola i des de Barcelona encara menys, perquè la revolució competia amb la contesa. D’aquí la seva dèria en l’anàlisi del llenguatge i la crítica a la manipulació que en fa habitualment la política. Aquell terrible període “probablement va produir una collita de mentides més abundant que qualsevol altre succés des de la Gran Guerra”, va escriure. Tant va ser així que posteriorment s’ha sabut que aquell dramàtic enfrontament que va ser l’assaig local de l’horrorós i posterior esdeveniment global també es va convertir en el banc de proves de la propaganda bèl·lica que va sacsejar el món. Així, la distracció volguda i premeditada de la realitat ha ocupat molts estudis i ha facilitat moltes conclusions. Bertrand Russell va dictar la primera i principal: “La veritat és una cosa i la veritat política una altra”. I ho va fer com a admirador de l’obra d’Orwell, com precisa el professor Miquel Berga en el pròleg d’El poder y la palabra, de l’autor d’Homenatge a Catalunya. Quina és ara i avui, doncs, la veritat de tot plegat? No és fàcil de saber. Cadascun de nosaltres té la seva legítima percepció i tots hem pogut recopilar un seguit de fets incontrovertibles, perquè han anat acompanyats de declaracions que els aclareixen. Per tant, això ens permet cercar a l’arxiu, refrescar la memòria i reajustar les posicions si escau. Òbviament, tothom ho farà d’acord amb els seus objectius, percepcions i fixacions, perquè si els algoritmes de Google no donen idèntics resultats en dues cerques simultànies i segons el perfil que ha fet de l’usuari, què no farem nosaltres des de la nostra inherent subjectivitat? El problema, especialment en moments de tensió com els actuals, és quan aquesta parcialitat es converteix en arma llancívola que troba en les xarxes socials la via més directa i efectiva d’imposar una idea o pensament. Si després determinats mitjans, marcats per la necessitat dels clics, ho redifonen i amplifiquen, la desinformació està servida. Per la seva banda, els polítics, o aspirants, necessiten el titular per mantenir l’ambient escalfat i s’omplen la boca amb expressions solemnes, asseveracions contundents i advertències radicals. Aquestes, que van destinades sobretot a continuar seduint els seus, revolten el contrari i tiben encara més la corda. Quan això arriba, ja no estem en mans de polítics sinó d’activistes. I el seu manual diu que s’ha de dir cada cop més grossa per enardir els ànims i procurar que no caiguin. Així, per exemple, els uns ens volen fer creure que el govern espanyol actua com el turc i els altres que el govern català és sediciós. Sisplau!

El més preocupant de tot plegat, i tampoc és nou, és que aquests conceptes queden. I com si es tractés d’un eslògan, es van repetint de manera automàtica com les àvies d’ahir passaven el rosari amb lletania inclosa. Però no sabien llatí.